Davant l’escamot

SANT SADURNÍ D’ANOIA

Molt sovint em pregunto què hauria passat si els meus haguessin guanyat aquesta guerra. Em costa visualitzar les conseqüències. Diuen els savis que per entendre les coses s’ha d’intentar, de la manera més lliure possible, posar-se en el lloc dels altres. Si intento imaginar la història des del resultat contrari al que es va donar... Em costa molt, ja que tot seria diferent. Em fa pànic entrar en aquest fet, per això m’he de mentalitzar que no es va donar el cas i m’he d’ajustar al que va passar i tancar l’assumpte. M’ha funcionat durant molts anys, tants que no llegeixo res que es refereixi a aquest tema.

Em dol perquè m’imagino què devia sentir el meu avi davant un escamot d’execució, amb cinc fills (el mes petit, de 14 anys). No hi ha cap vegada que senti o vegi per sorpresa alguna cosa referent a la memòria històrica i que no em vegi davant aquell escamot intentant entendre què va sentir l’avi. La meva família mai en va parlar, els fills han viscut amb això i els seus nets hem trigat molts anys a saber-ne res; me’n vaig assabentar amb 20 anys al sentir una conversa entre el meu pare i el seu germà. Mai han sabut on van portar el seu cos, ni sé si el van buscar. Ells van preferir oblidar, mai m’ha passat pel cap ni preguntar ni retreure’ls res. Com ells, només vull oblidar, esborrar del meu cap aquest escamot imaginari.

Últimament em pica la curiositat per allò que qui no coneix la seva història mai entendrà la seva veritat. No m’és fàcil assumir què podria passar si la legalitat vigent en aquell temps hagués guanyat la guerra. Sé que les guerres revolucionàries (la considero d’aquesta manera encara que per a molts estic equivocat) acaben molt malament. El que perd, ho perd tot. ¡Tot és tot!

n