Una mica de companyia

BARCELONA

Des de casa veig un edifici públic de la Generalitat. A l’exterior, sobre el paviment de marbre, hi acostuma a dormir una dona de mitjana edat, amb faldilla ampla i llarga, jersei gruixut tirant a gris i mocador vermelló al cap. Sol venir a aquest lloc quan acaba la tarda i a la vorera deixa un cartonet amb un escrit i un got de paper per recollir l’almoina que li puguin deixar els passejants. Sol estar acompanyada de dos homes i parlen asseguts sobre el marbre blanc al costat de l’entrada a l’edifici, tranquils. A estones, drets.

Quan es fa fosc, els homes se’n van i ella es prepara el llit per dormir; una maleta li fa companyia. Dorm al fons de tot, per protegirse del fred i de les mirades. A la vorera es queden, tota la nit, el cartonet amb l’escrit i el vas de paper. La llum del carrer ho mostra tot. A les vuit del matí ja no es veu ningú sobre el paviment de marbre blanc i fred. Aquesta és la rutina. Doncs bé, avui, cap a les vuit del vespre, m’ha commogut veure tres joves que eren al seu costat parlant i donant-li una beguda calenta que duien en un termos negre bastant gran. M’ha semblat veure que li donaven menjar i amb facilitat gesticulaven i li feien una mica de companyia. Al cap d’una estona he vist que agafaven les bosses que portaven i pujaven al cotxe que estava parat just al costat. He pensat que deuen seguir una ruta per portar companyia i una beguda calenta a algunes de les persones que viuen al carrer. Gràcies a aquests voluntaris, aquesta nit serà diferent per a la senyora del mocador vermelló.

n