El granger dels
Intentar perseguir aquest home per casa seva hauria de ser considerat una activitat de risc. Té 65 anys, però s’enfila per les parets amb lleugeresa de Spiderman. En versió agrícola: fins amb 30 quilos de terra a l’esquena. Puja i baixa amb rutina de pagès 51 esglaons i dues escales de mà que causen més vertigen que el gronxador de Heidi. No, a ningú se li acudiria dir que les seves verdures no estan a l’altura. Ell cull entre teulades.
Ets a Gràcia. Sembla una al·lucinació ecosostenible. Hi deu haver 50.000 cucs al jardí fent compost. Grapats de verdures assecant-se al rentaplats. «Per falta d’espai», s’excusa l’agricultor urbanita. No t’ofenguis si et diu que li importa un rave. És que li importa de veritat.
Un pagès passaria més inadvertit en aquestes terrasses que Íñigo Errejón en un parvulari. Aquí a dalt han crescut blatdemorars que podrien amagar almenys un parell d’Els nois del blat de moro. «¡Mira!», el Robert assenyala discreció. A vista d’ocell, s’hi veuen enciams, patates, espinacs, porros, maduixes del bosc. Faves, faves, faves. «Gira i tira», et convida a recollir. Hi deu haver més de 500 plantes domèstiques en cinc altures. 242 només d’enciam, diu amb precisió d’Excel. Aquest any espera collir-ne més de 150 quilos. «Potser podríem fer vi negre als terrats», riu mentre recol·loca una parra entre teulades.
«És un dels horts en terrats més cool que he vist». Això és molt dir venint de Kevin Espiritu (Epic Gardening, a les xarxes). És un mític influencer amb aixada: té més d’un milió de seguidors només a Youtube. El seu vídeo d’aquest hort barceloní deu portar ara més de 60.000 visualitzacions.
«El granger al terrat». Així es fa dir a Instagram. «The farmer on the roof». És el seu nom original en anglès, és novaiorquès. Quan vivia a l’Àfrica –justifica la seva etiqueta-, va criar galls dindis, porcs, una vaca, moltes gallines. Ara l’únic animal que es passeja per la seva granja de Gràcia és més propi d’El llibre de la selva: el pitó de la seva filla. De moment. Espera tornar a tenir gallines. «He de parlar amb els veïns».
És impossible xerrar amb ell menys d’una hora. La seva vida és plena d’«és una llarga història». Robert L. Strauss, 65 anys, escriptor jubilat. Cul inquiet de manual. Es necessita almenys una biodramina per revisar el seu currículum. Va viure a Libèria als 70 sense electricitat ni aigua corrent. Va ser voluntari per al Cos de Pau. Ha viscut a Califòrnia, Washington, el Camerun, Madagascar. Fins que la seva filla va complir 15 anys i la família va decidir mudar-se més a prop dels EUA. «Vam fer una llista de les coses que buscàvem i ho vam trobar gairebé tot a Barcelona. I aquí som». D’això fa vuit anys.
Va ser a San Francisco on es va enganxar a l’agricultura urbana, 25 anys enrere. Va començar en un terreny de tres metres quadrats. Va acabar amb un hort de 2.000 a Madagascar.
«A casa meva els cucs mengen molt bé», promet al descarregar al jardí una bossa de verdures podrides. Recull cada dia les escombraries de dues o tres fruiteries per convertirles en fertilitzant natural. Té cinc cubicles de compost. L’any passat en va produir 440 litres. ¿Per què? «No t’ho sé dir», diu. «M’alegra. Transformar escombraries –¡¡escombraries!!– en terra. Per mi és un tipus de màgia».
Obre la primera galleda en i treu una camisa i uns texans rosegats. La seva dona li va dir que ja no podia portar aquesta roba ni un dia més, explica, i la va llançar al compost. Se suposa que és 100% cotó. «¿Has vist ara?». Per les butxaques dels Levi’s serpentegen els cucs. «Estan buscant monedes», riu el Robert. En uns mesos potser li creixerà algun tomàquet de marca.
A hores d’ara, el Robert és tot un green showman. Tant t’ensenya a Instagram com composta la seva roba com t’indica a quin sant resar «quan penses que mantenir el teu jardí és un dolor al darrere». Sant Fiacre és el patró tant dels jardiners com dels que pateixen hemorroides. ¿El seu objectiu? «Divertir-me –assegura–. Si alguna cosa em fa somriure, la comparteixo».
Al maig participarà en l’ecofestival Les 48H d’Agricultura i Verd Urbà. Farà una xerrada amb Joan Carulla, el pagès de terrat més veterà de Barcelona. «És increïble com està a la seva edat –97 anys–. Té més cabells que jo». ¿Això és que prova tenir hort a casa? «No ho sé, pot ser –riu–. Però Carulla té ascensor».
n