La cançó homenatja Lluís Miquel

El cantautor valencià, pioner de l’escena en català durant el franquisme, inspira el concert d’avui a l’Hospitalet. Artistes com Serrat, Pi de la Serra, Toti Soler i Maria del Mar Bonet interpretaran les seves cançons.

Se’l veu commogut i una mica descol·locat per aquest homenatge que li dispensarà avui Barnasants. Ell, que se sent «iaio iaio», diu, «retirat d’artista» i que ja es veia lluny del temps dels fastos i les ofrenes. «Però després d’això ja em podré morir tranquil», fa broma Lluís Miquel, que va ser timoner d’Els 4 Z, pioner de la nova cançó amb cançons de compromís i metàfora com L’arbre, la veu que va donar un nou significat a Brel, el catxondo líder de Patxinguer-Z, el col·lega de Serrat, Sabina i Pi de la Serra en el doble en directe Silenci, gravem (1986), l’emprenedor dels estudis Tabalet, on van cuinar els seus influents primers discos Remigi Palmero i Juli Bustamante.

Per Lluís Miquel Campos (València, 1944), aquest tribut és una festa que no es podia perdre, per això serà allà costi el que costi, que no serà poc, atesa la seva mobilitat reduïda a causa d’una malaltia degenerativa. «Però Serrat m’ha dit que, si jo no hi vaig i canto, ell tampoc», fa saber. Allà seran, al teatre Joventut, juntament al nano i Quico, a qui anomena «els meus germanets», Maria del Mar Bonet, Toti Soler, Joan Isaac, Roger Mas, Borja Penalba, Sílvia Comes, Albert Garcia, la Cashalada Companyia i Aitana Ferrer, traient llustre a les seves cançons en companyia dels periodistes Amàlia Garrigós, conductora de l’esdeveniment, Vicent Sanchis i Ricard Ustrell.

Tot per rendir honors a un cantautor que va ser allà abans que cap d’ells, creuant-se amb Raimon, «el Pele» (de Pelegero), en els primeríssims anys 60, i ajuntant-se amb «quatre amigots» per donar forma a Els 4 Z. Les primeres veus que el van tocar van ser les italianes (Carosone, Celentano, Mina) i, a diferència dels molt formals Els Setze Jutges, aquest grup es va obrir pas tocant en revetlles populars i al «mercat bailongo». Cosa que no els va apartar de la lírica compromesa: «Mare, mira quin arbre hi ha / ací plantat enmig del camí», deia la seva cançó més famosa. «Està ací plantat i no ens deixa avançar». L’arbre, com després L’estaca de Llach, erigit en «símbol de la repressió cultural, lingüística i de tot».

Amb Els 4 Z, Lluís Miquel es va fondre en els ambients de la nova cançó, gravant per a Edigsa i compartint bolos en escenaris com el del Palau i emissions amb Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona. Quatre epés, si bé l’últim no va veure la llum «perquè van prohibir posar Els 4 Z a les emissores». Parlem d’un grup que va patir un dels episodis de repressió més severs i poc explicats del franquisme, detinguts arran del recital amb Raimon al cine Artis, a València, el febrer de 1966.

Mentre l’autor d’Al vent tornava a Barcelona sense mals majors, Lluís Miquel i els seus van ser incomunicats en un calabós durant 78 hores. «Governació Civil va redactar un informe que deia coses terribles, que havíem parlat malament de Franco i què sé jo, quan nosaltres només cantàvem per la llibertat», evoca el cantautor. Els van deixar anar, però multats (10.000 pessetes a cada un) i vigilats. El cas va arribar al Tribunal d’Ordre Públic i d’ençà es van trobar amb la prohibició sistemàtica dels seus recitals, fins al punt que el grup es va haver de dissoldre. «A València teníem un governador civil que era una bèstia, Antonio Rueda Sánchez-Malo. Mai he oblidat el seu nom».

Van tornar ja mort Franco, el 1976, com a Lluís Miquel i Els 4 Z, firmant per fi un elapé (Onze cançons i un adéu) en el qual van revisar peces antigues i noves troballes, com S’adoneu. Lluís Miquel es va relacionar sempre amb Barcelona no tant per incorporar-se a l’entorn i la indústria catalana de la cançó, sinó per prendre idees i crear teixit a València, i així van néixer els estudis Tabalet, a Alboraia, on el 1981 va gravar Remigi Palmero amb la seva venerable

Humitat relativa. «Un renovador de la cançó –apunta–, ja que no era el cantautor de raca-raca».

«Serrat m’ha dit que si jo no hi vaig i canto, ell tampoc», fa saber

Un Lluís Miquel, el dels 80, cada vegada més desdoblat: cantautor, empresari i entertainer al capdavant de Patxinguer Z, «orquestra catxonda» que va ser fitxada per Fernando García Tola al seu programa Si yo fuera presidente, cantant cada setmana cuplets i covers satírics «davant audiències de 12 i 13 milions d’espectadors». I una altra faceta més, la de creatiu publicitari, autor del famós jingle de Mercadona.

Moltes batalles i no poca diversió, com es deriva de la seva despresa manera d’explicar la seva història, ara que és temps de disfrutar de la calor dels amics. I de deixar anar alguna invectiva sobre l’actual estat de les coses: els cantants valencians d’ara fan lletres «massa paisatgístiques», considera, abans de concloure amb una observació que, en la seva veu, té gust de lliçó de vida: «Hi ha gent que comença una carrera i se’n cansa aviat. No saben que s’ha de lluitar molt».

n