Joe Strummer ‘Assembly’ DARK HORSE-BMG
Monòlits del calibre de London calling (1979), l’incorrupte doble àlbum, van projectar sempre una llarga ombra sobre les trajectòries posteriors dels membres de The Clash, tot i que Big Audio Dynamite, la criatura postpunk de Mick Jones amb vistes a la pista de ball, tingués els seus moments, i Joe Strummer desplegués la seva ploma noble en certs àlbums viscosos. De la reivindicació d’aquest últim al seu camí posterior a la dissolució de la banda, el 1986, va aquest àlbum reparador, Assembly, que conté 16 cançons, incloent-hi les preses inèdites de tres temes de l’era de The Clash.
Dos terços del material s’assenten en aquella etapa que va representar el seu cant del cigne, acompanyat pels simpàtics The Mescaleros, amb qui va recuperar, en els seus últims anys, les ganes de posar-se al capdavant d’una banda de rock, abans que una malaltia cardíaca se l’emportés, als 50 anys, el 22 de desembre del 2002. Tres àlbums (1999-2003) que van reflotar l’Strummer autor, ara en solitari, sense integrar aquell tàndem matador amb Mick Jones, de distintives cançons de rock amb caràcter, molt carrer i amplitud de mires, obert als registres de cantautor sorrenc, a l’influx del reggae i a la infecció electrònica. Amb el múscul punk rock sempre ters, i per a mostra, aquesta Coma girl que obre l’antologia amb estrofes inspirades en la seva filla adolescent Lola.
Més artefactes llaminers d’aquell període: Johnny Appleseed, amb la seva devastadora lloa tavernera a la classe obrera; l’àcid lament, a ritme jamaicà, sobre com un país utilitza i llença els seus millors fills a Tony Adams (a propòsit del futbolista de la selecció anglesa), o aquest deliri de set minuts amb vibració