Tres Cercas en un
‘Independencia’ continua aconseguint el favor dels lectors, el Lliure acaba d’estrenar l’adaptació teatral d’Àlex Rigola d’‘Anatomia d’un instant’ i al setembre s’estrena l’adaptació cinematogràfica de ‘Las leyes de la frontera’.
«El meu pare deia que Catalunya sempre ha estat en mans d’un grapat de famílies. Manaven abans del franquisme, van manar durant el franquisme, manen després del franquisme i manaran quan tu i jo estiguem morts i enterrats... Els diners són una cosa màgica, una cosa immortal i transcendent. Els diners són l’hòstia. És una cosa moltíssim més forta que el poder, perquè el poder en depèn, i a més sobreviuen a tot, començant pels canvis de poder».
Més que una declaració de principis d’un dels protagonistes de la novel·la Independencia, aquestes línies reflecteixen la mirada desinhibida del seu autor a través de la veu d’altres. Una necessitat que redueix la realitat actual de Catalunya fins a deixar-la en la seva mínima expressió, que, alhora, suposa la seva màxima paradoxa. Que ho faci servint-se d’una trama policial que té un mosso d’esquadra com a investigador principal, com ja va passar a Terra Alta (premi Planeta 2019), és la resposta a una observació minuciosa d’una societat més complexa, menys diferent, però exactament igual de bona o dolenta que qualsevol altra. Un disgust per als qui la volen veure plenament satisfeta de si mateixa i miren cap a un altre costat quan desapareixen els espurneigs.
José Javier Cercas Mena (Ibahernando, Càceres, 6 d’abril de 1962) està de triple enhorabona. La seva segona novel·la amb Melchor Marín com el discret policia que utilitza la intuïció del desclassat per descobrir una trama que fa xantatge a l’alcaldessa de Barcelona amb un vídeo sexual recuperat dels seus anys de joventut per apartar-la de la política, segueix entre els més venuts. Com ja és habitual en ell, el reconeixement del públic se suma a l’aval de la crítica. I tots dos l’accepten com un escriptor salvatgement egoista perquè, com assumeix el literat, només es guia per les seves obsessions. Així ho ha reflectit en una obra de tan intensa com variada intenció distingida per desenes de guardons. De Soldats de Salamina, que Joan Ollé va traslladar als escenaris i David Trueba va portar al cine, a El autor, que va rodar Manuel Martín Cuenca a partir d’El móvil, la seva primera novel·la. El resultat de l’adaptació cinematogràfica feta per Daniel Monzón de Las leyes de la frontera, el veurem al mes de setembre. I aquest és el segon motiu de la seva satisfacció actual.
Mentrestant, Àlex Rigola acaba d’estrenar al Teatre Lliure l’adaptació d’Anatomia d’un instant. Tercera alegria. La investigació sobre el cop del 23-F que va portar Cercas a burxar en les circumstàncies que van coincidir en el precís moment en què Tejero va humiliar l’encara tendra democràcia espanyola entrant al Congrés amb la pistola a la mà i només tres senyories es van negar a amagar-se sota dels seus escons: Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo. Una novel·la sense ficció que ja tampoc no és seva perquè l’autor manté que quan un text està en mans del lector a ell ja només n’hi queda la meitat, i que quan està en les d’un creador ha perdut tota l’autoritat. I res li sembla més desagraït que cobrar els drets i després fer-se l’ofès amb el resultat de la nova creació. Javier també es desmarca d’aquesta tendència. Així com de la teoria conspirativa que aquella farsa amb tricorni va ser una operació d’Estat encapçalada per l’emèrit avui repudiat.
Crítica i públic l’accepten com un escriptor que es guia per les seves obsessions
n