«Molt guardiolista»

Cuixart evoca la final de Copa guanyada al Betis al Bernabéu: «No es va envair el camp perquè hi havia un cordó policial»

El president Torra no ho dubta: «Recordo d’una manera especial la primera Copa d’Europa guanyada pel Dream Team, amb Cruyff a la banqueta i Guardiola al camp. Va ser un moment de joia i felicitat força indescriptible». Per Oriol Junqueras, Wembley-92 també és inoblidable: «La primera Champions és única, la sensació que passàvem de ser un gran equip que guanyava amb comptagotes a convertir-nos en el millor club del món, no només pel que representàvem, sinó pels resultats i sobretot per la manera de jugar». Jordi Cuixart també ha escollit aquest episodi: «Per als aficionats d’una certa edat, aquell 20 de maig de 1992 representa un abans i un després en la història del Barça. Érem molt joves i començàvem a viure el Barça amb molta passió».

Cuixart també recorda una final de Copa ben especial, la del 1997 al Bernabéu. El Barça de Bobby Robson i Figo va guanyar el Betis per 3 a 2 a la pròrroga i el santuari madridista es va convertir en la seu d'una festa culer. La grada plena de senyeres, per megafonia va sonar tres vegades l'himne del Barça, i «en Joan Gaspart va fer la volta a l’estadi posseït, amb l’afició exultant. No es va envair el camp perquè hi havia tot un cordó de policies nacionals».

Raül Romeva, com tants aficionats, es va començar a enamorar del joc del Dream Team de Johan Cruyff sense saber que l'obra del seu deixeble preferit, Pep Guardiola, convertiria el Barcelona en llegendari: «Em quedo amb dos equips. El primer, el Dream Team de Cruyff, amb el Laudrup de fals 9 i el Pep, de 4. Era un Barça que feia por perquè si te’n descuidaves, et perdies l’espectacle. Allò que en 15 minuts tingués el partit resolt m’impressionava molt. I, és clar, també recordo el Barça de Guardiola. Jo soc molt guardiolista, encara que sé que soc poc original. L’any dels sis títols és extraordinari, màgic».

I de totes les obres d'art del Pep Team, a Romeva li ve de gust recordar el 5 a 0 de Guardiola a Mourinho, aquell memorable 29 de novembre de 2010: «Hi ha molts grans partits d’aquella època, però em quedo amb aquest perquè el vaig viure al camp. Les Champions, per exemple, les he vist totes per la tele i és diferent».

Jordi Sànchez també va gaudir molt amb «el joc i els resultats del 2009 al 2012. Quatre anys insuperables on els meus dos fills grans, l’Oriol i la Clara, es van malacostumar a veure un Barça sempre guanyador. La majoria de partits eren una gran festa». Ni Jéssica Albiach ni David Fernàndez entren al detall, tot i que tots dos es reconeixen admiradors de l'obra de Guardiola. En canvi, Carlos Carrizosa opta per destacar els èxits d'altres èpoques:: «Quan jo tenia 15 anys, el Barça va jugar la final de la Recopa a Basilea», diu el dirigent de Ciutadans.

Ens quedem a Suïssa. ¿Saben quin és el primer partit que Carles Puigdemont va veure jugar al Barça en directe?: «Va ser la final de Basilea. Una jornada històrica, amb anada i tornada el mateix dia i una victòria èpica, impressionant. Ja com a president vaig gaudir molt de la remuntada contra el PSG en la

Champions del 2017, assegut entre els presidents dels dos clubs. El que es va sentir en l’instant del gol de Sergi Roberto va ser una experiència sensacional».

El perico Salvador Illa s'atreveix a verbalitzar el mateix pensament que Xavier García Albiol: «¿El millor record al Camp Nou? ¡El ¡Sense complexos! Mira que he vist derbis al Camp Nou, però aquell dia no hi era».