La pressió de Nicklaus

dat els tornejos del Grand Slam. La seva sort va canviar el 1967, quan ja tenia 43 anys.

L'Open Britànic d'aquella temporada es jugava en el camp de Hoylake a Liverpool i l'argentí va trobar el seu cap de setmana gairebé perfecte. Dues bones voltes el van col·locar en tercera posició. Dissabte va fer el seu millor recorregut (cinc sota el par) i va arribar a diumenge amb dos cops de marge sobre Gary Player i tres sobre Jack Nicklaus. Pot ser que un De Vicenzo més jove hagués arruïnat pel seu ímpetu el diumenge, però amb 43 anys tenia el pòsit necessari per disputar l'última volta amb l'amenaça dels millors del món.

Nicklaus, que jugava el partit anterior i era 17 anys més jove que ell, va pressionar de forma constant, però De Vincenzo no va fallar. Va entregar una volta de dos sota el par per imposar-se per un cop de marge a l'Os Daurat. Aquella tarda va aixecar la llegendària gerra de claret i va ingressar al club dels immortals del golf.

Amb el prestigi i la tranquil·litat que dona guanyar l'Open Britànic, De Vicenzo es va presentar el 1968 per disputar el Masters d'Augusta, el torneig amb què somiava des que va començar a colpejar una bola al camp de Chilavert. Tenia la confiança pels núvols i la sensació que superada la quarantena el seu golf havia trobat el punt just de maduresa. El torneig es jugava en un ambient una mica estrany. Unes setmanes abans havien assassinat Martin Luther King i la Guerra del Vietnam es