La venjança del vinil: supera en vendes el cedé

Desterrat per la indústria als anys 80, ara recupera l’hegemonia

Els discos de vinil van dominar plàcidament el mercat de la música gravada des del final de la Segona Guerra Mundial fins a mitjans de la dècada dels 80. El panorama va canviar radicalment amb l’aparició del Compact Disc i, sobretot, amb les agressives polítiques portades a terme per la indústria discogràfica per imposar la seva nova criatura. La pressió dels grans segells (que es van negar, per exemple, a acceptar la devolució de discos de vinil per forçar els comerços a apostar pel cedé) va provocar la traumàtica substitució d’un format per l’altre. El 1986, els ingressos per les vendes de cedés van superar les de vinils, i així ha continuat sent durant dècades. Fins ara.

Després d’un llarg període de desnonament, salvats de l’extinció absoluta per la dedicació dels col·leccionistes i per la devoció dels discjòqueis, els discos de vinil van iniciar una discreta però sostinguda expansió cap a l’any 2007. Es tractava d’un fenomen insòlit perquè no existien precedents de dispositius tecnològics que haguessin recuperat quota de mercat després de ser condemnats a l’obsolescència per la mateixa indústria i perquè, a més, es va produir en un moment en què la revolució digital havia provocat en el negoci de la música gravada l’enfonsament dels formats físics i, molt particularment, del disc compacte.

L’inesperat creixement del vinil ha anat en paral·lel a la caiguda del cedé i havia d’arribar, per tant, un moment en què les dues trajectòries es creuessin de nou. Doncs bé, sembla que aquest moment ha arribat. Almenys, així ha passat ja als Estats Units, que continua sent el mercat discogràfic més important del món. El 2020, els nordamericans es van gastar més diners en la compra de discos de policlorur de vinil que en la de cedés, una cosa que no havia passat en els últims 34 anys. I tots els indicadors apunten que aquest 2021 serà l’any de la remuntada també en països com el Regne Unit.

Enriquir l’experiència

Així ho creu Geoff Taylor, director executiu de la British Phonographic Industry (BPI), l’associació que representa les empreses que componen el poderós mercat discogràfic britànic. «El 2021 serà molt probablement l’any en què els ingressos derivats de la venda d’elapés superin els de cedés al Regne Unit, una cosa que no passa des de 1987», assegura. I aporta una justificació al fenomen: «A més de la immediatesa i la comoditat que ofereixen els serveis de

streaming, els fans volen sentir-se més pròxims als artistes que admiren a través de la possessió d’un objecte tangible, i cada vegada són més els que descobreixen que el disc de vinil és una manera d’enriquir la seva experiència com a oients de música».

Les explicacions de Taylor, com en general totes les que arriben des del bàndol de la indústria, obvien el paper determinant que la imposició abusiva del cedé va jugar en la conversió digital del negoci de la música gravada, un procés descontrolat que va acabar provocant l’ensorrament del sector tal com el coneixíem. El disc de vinil, amb el seu càlid so analògic i les seves portades rutilants, sí que hauria pogut ser una alternativa raonable a la, d’altra banda inevitable, desmaterialització dels continguts musicals, però va ser enviat a l’inframon, i si va sobreviure en condicions d’extrema precarietat no va ser gràcies a les grans companyies, sinó contra elles.

És per això que avui, malgrat l’innegable floriment del format, continua ocupant una posició molt subalterna en el conjunt de la indústria. Fixem-nos en el cas dels EUA per posar les coses en perspectiva. L’any 2011, les vendes de cedés representaven en aquest país el 45,5% del mercat discogràfic mentre que el vinil suposava un residual 1,7%. Al cap d’una dècada,

«El vinil és el refugi musical de cada vegada més gent i ha tornat per quedar-se», diu el cap de Promusicae

els ingressos generats pels discos de vinil gairebé s’han multiplicat per cinc, però la seva quota de participació en el total del negoci continua sent discreta (amb prou feines un 5,1%) davant la creixent hegemonia dels serveis de subscripció a plataformes de streaming, que s’emporten el 83% del pastís (més de 8.500 milions d’euros generats el 2020). Al vinil li queda el consol de saber que el seu arxienemic compacte, després de més de 10 anys de caiguda lliure, ja només ocupa el 4% del mercat. I baixant. La perspectiva d’un possible sorpasso també a Espanya resulta una mica més incerta, complicada per l’anomalia que suposa l’estat d’alarma. «El que passarà durant aquest any encara és impredictible –assenyala Antonio Guisasola, president de Promusicae, entitat que agrupa més del 95% del sector discogràfic del país–. La tendència apunta cap a un nou creixement [del vinil], però la coexistència de formats és per ara una realitat».

Esquivant la sotragada

Les xifres del 2020, preses de forma aïllada, semblen suggerir que a Espanya la remuntada queda encara una mica lluny. «Les dades són contundents: dos de cada tres discos venuts van continuar sent en format cedé», remarca Guisasola. Però la seqüència històrica dels últims set anys reflecteix una caiguda sostinguda del compacte davant una recuperació del vinil, que ha resistit fins i tot les restriccions imposades als comerços per la crisi sanitària. «En un any de pandèmia en què la venda física s’ha vist ressentida, el vinil ha aconseguit esquivar-ho mantenint les seves vendes al nivell de l’any passat –destaca el president de Promusicae–. Això és una demostració manifesta de l’interès que desperta el format per als aficionats espanyols».

Un interès que se sustenta, sobretot, en el que l’expert en el funcionament de la indústria musical Daniel Vidaur anomena el «valor tangible» del disc de vinil. «El fet que es pot tocar, palpar, aporta clarament un valor diferencial. Al comprador li provoca una sensació més gran de propietat, el porta a una identificació més plena amb el disc en qüestió, el fa seu». Vidaur aporta una parell de claus més per entendre aquesta tornada al microsolc. «També s’ha de tenir en compte la seva qualitat de so, especialment en els discos de catàleg (cal recordar que aquestes gravacions es concebien per a aquest format, l’únic existent durant molts anys), i la seva mida, ideal per reproduir portades amb valor artístic, que és una cosa que el públic també aprecia».

Tant Guisasola com Vidaur coincideixen a assegurar que el vinil atresora prou «valors» per transcendir la condició de mer fetitxe nostàlgic i apel·lar a les noves generacions educades en la cultura digital. El cap de Promusicae recalca que l’aposta de la indústria pel vell format va de debò: «Nostàlgia per a alguns o novetat per a d’altres, el cert és que el vinil és el refugi musical de cada vegada més gent. I aquesta vegada està clar que ha tornat per quedar-se».