El vinil s’enfila per les parets
Els comerços constaten com l’elapé guanya terreny, també físic. A històrics com Disco 100, només d’aquest format, que va arribar a desaparèixer al seu local, tenen més de 15.000 referències, mentre que nous establiments com BCN City Records només toquen e
No hi ha lloc on es treballi més en silenci que en una botiga de discos. El fil musical està exempt, això no és so –diguin-li– «extern», sinó que forma part del local, igual que les parets o el taulell. Treballadors i curiosos es mouen amb sigil, acaricien les cubetes amb cura i esmicolen col·leccions quirúrgicament. Després de les del pianista, no hi ha mans més delicades que les d’un melòman en plena feina enmig d’aquest perfecte caos d’etiquetes.
A Disco 100, mític establiment de música gravada a Barcelona, el divendres al matí és inusualment tranquil, expliquen. Qui entra, no obstant, s’hi pot estar hores buscant fins a trobar allò que segurament no buscava però que comprarà. Sí, molts acaben comprant per la caràtula, expliquen.
En aquest local del carrer de l’Escorial, 33, els expositors van guanyant terreny on troben una escletxa: en una cantonada desaprofitada... Una imatge que mostra com el vinil recupera el seu espai després d’anys enterrat. Dan Mayor, responsable del negoci, explica que aquest format va desaparèixer de la seva botiga, oberta el 1978 al número 100 del mateix carrer, entre 1994 i el 2007, quan la demanda del públic els va portar a oferir-lo de nou. «En aquell moment, el vinil era gairebé només de mercat de segona mà, les companyies no treien tant aquest format i vam començar amb el que es podia demanar, sobretot, moltes coses d’importació», explica Major.
Abans el vinil havia conviscut amb el casset i, més tard, havia sucumbit contra el cedé, ara supervivent. Tant que de les més de 115.000 referències que té Disco 100, 100.000 són de compact disc. «No som una botiga de novetats, que les tenim, sinó que intentem cuidar un fons de catàleg molt ampli. Que els clàssics hi siguin, però que hi hagi una mica tots els estils», diu Mayor. Aquesta proporció, en el seu cas, també segueix a la venda local i l’estrangera (a través d’internet). No obstant, el creixement de l’elapé els ha fet plantejar fins i tot una ampliació, que no ha sigut possible.
«Bé, ¡encara queda paret!», exclama. A més, obvi, el vinil ocupa bastant més que el cedé. Mayor explica que la pandèmia ha augmentat la venda digital a la seva botiga més del 20% del total. I apunta un altre canvi aquest últim any negre: «És el cas dels vinils es nota que coses modernes, com Harry Styles, que és per a un públic adolescent, han crescut».
Una nova porta
Qui passa pel número 33 del carrer de l’Escorial no se sorprèn per la presència de Disco 100 per poc que sigui de Barcelona. No passa el mateix al número 13 del petit carrer d’en Mònec, al costat del Palau de la Música, on el novembre del 2019 va obrir Barcelona City Records. «Renoi, ¡una botiga de discos!», exclama un individu a la seva parella al passar per davant. És, en principi, l’establiment de discos més nou de la ciutat. El va obrir Oriol Aparicio, amb la col·laboració de dos amics. Era comptable i no veia clar dedicar-se tota la vida a treballar per a tercers. I la part clau: també és discjòquei. Punxava al club Marula, sobretot
funk, soul... Sempre en disc. «El que em molava era la música i vaig començar, com un treball de cargol, a comprar discos, coses que veia que podien ser una inversió de futur», afirma.
Deu anys abans ja havia obert una botiga amb uns amics mentre la compaginaven amb la feina. Va tancar i va continuar des de casa, venent per internet. Va detectar l’auge del vinil i amb la fallida de l’empresa on treballava va decidir embarcar-se en aquest projecte. «Amb la indemnització me’n vaig anar a Colòmbia i a un parell de llocs més a comprar discos amb la idea de tornar i muntar la botiga física», explica. A BCN City Records només hi ha vinils. Bé, hi ha una columna de cassets. «Són gairebé de decoració –comenta Aparicio–. Els vinils no han tornat per un tema de postureig, han tornat perquè assimiles molt millor la música quan la tens, et gastes uns diners, poses la cara A, t’has d’aixecar a posar la B. És com les fotos: fem més fotos que mai i passem d’elles com mai», diu. Busquen un públic, diu, «divers, però una mica expert». «Trobar una botiga que tingui 2.000 discos de soul i funk... Pel que ens diuen aquí no existeix», afegeix. Tenen 20.000 referències, ordenades per estils (la base és la música negra, el que sol punxar), però no alfabèticament. La idea és que la gent se submergeixi en les cubetes. O s’enfili com una carbassera.
«Els vinils no han tornat per postureig, han tornat perquè assimiles millor la música»