El misteri de les botigues de discos

Una ciutat sense botigues on comprar discos és una ciutat sense cor

Jo vaig trepitjar una botiga de discos abans de trepitjar una botiga de discos per primera vegada. Pot semblar un misteri com el de la Immaculada Concepció, tot i que jo, sovint, ho veig més d’una altra manera: com el caramel trucat amb substàncies que et donen per agafar-te a la porta de l’escola, com una mena d’alcoholisme fetal, perquè em vaig enganxar severament a les catedrals de plàstic negre i portades multicolors com vitralls en la més tendra infància.

La història és senzilla: el meu pare era el professor de tercer d’EGB dels fills d’una família, segons la meva humil opinió, molt més important que la dels Güell. Estem parlant, ni més ni menys, que dels Castelló. La seva manera d’agrair al meu progenitor els seus serveis com a mestre era regalar-nos discos de la seva botiga del carrer Tallers cada Nadal i estiu. Així que jo podia demanar-ne a distància, gairebé com a internet ara. La primera vegada no va anar del tot bé: vaig reclamar la banda sonora de Dragones y Mazmorras i vaig rebre, aleshores va intervenir el meu pare, uns grans èxits de Luis Cobos. Però la cosa va millorar a les entregues següents.

A L’ADOLESCENCIA.

Després vaig anar insistentment a Tallers durant l’adolescència. I avui, als 40 anys, l’utilitzo com a excusa quan compro massa discos. En Revólver, per exemple, tenen el detall de regalar-te una bossa de tela amb el logotip de la

Colt 45 si en compres «massa» (les cometes són meves, mai són massa) discos. Així que quan estic a la caixa i veig el Lluís o un altre dependent agafar la bossa de regal penso:

«Merda. Massa». I després:

«Massa». I després: «¡Però en no tinc la culpa! ¡M’hi van enganxar de petit!».

Penso en Wah Wah, on vaig comprar, a la meva postadolescència i després de molt rondar-lo i estalviar, aquest disc caríssim (10.000 pessetes) perquè just dues setmanes després el reeditessin a dos duros (el Piknik Caleidoscópico) oa Daily, on demanava al Jordi singles com si fossin punxes d’un basc (Nothern Soul amb bongos), passant per tantes altres com aquella botiga d’aparells electrònics que ven bons discos de rumba d’Urgell o aquella rebotiga d’un japonès on vaig comprar part de la seva col·lecció a un paio mentre filetejava sashimi.

Una botiga de discos és el lloc on parlar apassionadament del que en teoria no té importància i on rebaixar-se-la al que veritablement és letal. «Ells poden posar-hi tot el cor, en això, per molt estúpid que l’hi sembli a la resta de la gent», escriu Michael Chabon a Telegraph Avenue, que va precisament d’això, de les botigues de discos com a comunitat i família d’adopció. És el lloc on un pot preguntar a l’aire si són millors els Beat anglesos o els americans i que no el prenguin per boig. El lloc dels rovells negres com a empremtes dactilars, dels ulls com a pilotes de ping-pong. El lloc màgic on la gent començarà a dir que sí (la barbeta amaunt i avall) o que no (esquerra i dreta) quan sonin els Ramones. On sempre hi ha un bombo, un bombo que és un batec, perquè una ciutat sense botigues de discos és una ciutat sense cor.

És el lloc on un pot preguntar a l’aire si són millors els Beat anglesos o els americans i que no el prenguin per boig