Rutina rere rutina
¿Algú recorda quan va ser la primera vegada que, a l’arribar al control de seguretat de l’aeroport disposat a agafar un avió, va haver de treure de la maleta el necesser transparent, amb els mínims estris de bany autoritzats (100 ml de líquid, ni un més ni un menys), per dipositar-lo en una de les safates que anava engolint, de manera lenta i exasperant, la cinta transportadora? Jo sí. Va ser el 13 de novembre del 2006 a l’aeroport d’Alacant. Tornàvem a Barcelona, els meus companys de repartiment i jo, després de dues representacions de La cabra a la ciutat d’Elx.
La mesura va entrar en vigor aquell matí, després que a l’estiu s’haguessin desbaratat diversos intents d’atemptar amb bombes líquides des de l’interior d’avions en vol. El mateix dia va ser el primer, ho recordo molt bé, que calia treure’s, a l’arribar al control, la jaqueta i altres peces d’abric. Ja m’agradaria a mi il·lustrar aquest record cantant aquí: ¡Oh, yes! ¡I remember it well!, com ho feia Maurice Chevalier a l’evocar els seus dies feliços. Però no, els de l’augment de restriccions no eren moments feliços, perquè la mesura s’afegia a d’altres ja vigents des dels atemptats de les Torres Bessones, el 2001: dipositar en safates a part, ben a la vista, sabates, ordinadors i tota mena d’objectes metàl·lics, ja fossin mòbils, rellotges, cinturons o monedes. Tant el 2001 com el 2006 vam assumir que eren mesures necessàries per garantir la nostra seguretat. I ho vam fer convençuts que es tractava de disposicions temporals que s’aixecarien tan aviat com desaparegués el perill que les generava.
Però han passat fins a 15 i 20 anys d’unes i altres, i continuem vivint amb elles com la cosa més normal del món. Arribats a l’aeroport, complim de manera rutinària. Suportem llargues cues, safates insuficients, registre aleatori, escorcolls. Tot sense immutar-nos. I ni tan sols ens preguntem si això s’acabarà algun dia.
La pandèmia que patim ara ha portat noves restriccions que acceptem –uns convençuts, d’altres queixosos–, en defensa de la salut, un dret fonamental. Però no ho sé, no m’atreveixo ni tan sols a preguntar-ho per por que la resposta m’enfonsi més en el desànim, quan podré per fi prescindir de la mascareta, parlar amb el botiguer sense plàstic pel mig, respirar tranquil en un interior ple o assaltar el cel al meu lliure albir.
M’inquieta que algunes d’aquestes mesures restrictives arribin a tenir carta de naturalesa i es converteixin en una altra rutina com la que portem anys vivint a causa del terrorisme. I m’espanta pensar que després de cada embat dels segles, anem sent més resignats i menys crítics, més catalogats i menys lliures, menys subversius, amb els moviments limitats, tant com per reduir-los a un únic gest: un mer i acomodatici encongir d’espatlles.
¿No hi haurà, també, una vacuna per aquesta distopia?
M’inquieta que algunes mesures restrictives de la Covid adquireixin carta de naturalesa i es converteixin en hàbit, com els controls dels aeroports