«L’urbanisme tàctic no està ben dissenyat si té tantes barreres»
L’arquitecta italiana (Milà, 1963) té en una taula el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia que va rebre al seu dia pel pavelló esportiu d’Osca que va dissenyar el seu marit, el ja mort Enric Miralles. És optimista sobre el final de la pandèmia i renega amb ràbia dels que diuen que té un costat bo. «La ciutat sense cotxes és una mica estúpida», opina.
— Sí.
—Barcelona va viure una gran transformació l’últim quart del segle XX. ¿Els arquitectes van ser clau? — ¿Que de tot allò naixés la ciutat turística era inevitable?
— És molt complicat dir si era inevitable. Ara veiem que era una part important de l’economia de la ciutat i potser la gent és menys recelosa amb els turistes. És una demostració de l’amor a Barcelona que vinguin turistes. És una ciutat amb tanta bellesa, amb una manera de viure relaxada.
— Hi fa bon temps.
— Un clima gairebé perfecte.
— Espera el retorn del turisme.
— Més ben distribuït. Cal donar l’esquer als turistes perquè vagin a altres llocs. Fer coses boniques. Si dissenyes un parc a Diagonal Mar, crees un lloc atractiu. Si vols aixecar un hotel abans de tenir el parc, no funcionarà. El turista no només ha de conèixer la Rambla. Cal donar-li altres possibilitats. Has d’inventar. Has d’inventar contínuament.
— ¿Quan va arribar a Barcelona?
— El 1988 vaig conèixer Enric Miralles a Nova York. Em va dir: «¿Has vist Barcelona?». Vaig preguntar si hi havia mar i va riure. I vaig venir. Jo vinc del nord d’Itàlia, a prop de Milà. Vaig anar a estudiar a Venècia. El clima és incomparable: hiverns durs, boira, pluja, fred. Tot això a Barcelona és molt relatiu.
— L’any de la pandèmia, el més difícil des de la Guerra Civil, es diu.
— No veig l’hora que s’acabi. Soc optimista i vaig confiar que s’hauria acabat entre l’abril i el maig del 2020.
— ¿Què tal el confinament?
—Primer, amb molta reclusió, com tothom. Després em vaig acostumar a la situació. De fet, crec que he passat la Covid.
— ¿Cal aprofitar el que ha passat perquè la societat millori, per reorientar la ciutat?
— Em sembla horripilant aquesta actitud. Dir: «¡Quina meravella! Ha vingut la guerra. Aprofitem per fer canvis». Fes els canvis quan vulguis, no diguis que la guerra és bona. La guerra és una merda. Justificar el que passa com una cosa positiva em posa molt nerviosa, no ho puc suportar.
— ¿Tot seguirà igual que abans?
— No sé si tindrem la mateixa vida. Potser és pitjor. Com a mínim cal mantenir criteris, com que l’espai públic és importantíssim i que els ciutadans hem de lluitar per ell. «Jo ja em retiro a casa meva». Doncs ets tonto. El carrer és teu, els parcs són teus. Lluita per ells. Fa dos mesos que vaig a la Ciutadella. ¿Quantes portes estan obertes des de fa dos mesos? Una. ¿Per què? No ho sé. Vam trucar per preguntar i no vam obtenir resposta. I hi ha blocs de ciment que tanquen totes les portes del parc.
— ¿Hem deixat de ser exigents amb l’Administració?
— És molt perillós. La gent ho ha de tenir clar: la ciutat ens pertany. Hem de cuidar-la.
— A l’espai públic de la ciutat han passat bastantes coses en aquests temps. ¿Què li sembla l’urbanisme tàctic d’Ada Colau?
— A veure, l’alcaldessa Colau vindrà ara a obrir les nostres exposicions. Ens ha ajudat perquè les poguéssim fer, com la Generalitat. Són quatre amb un sol títol: Miralles. Com si fos Gaudí [riu]. Una al Saló del Tinell, una al Centre d’Art Santa Mònica, una a la nostra fundació i, d’aquí a un mes, una altra al Disseny Hub.
— [Fet el reconeixement, concreta el diagnòstic].
— Sobre l’urbanisme, Barcelona és una ciutat que ha lluitat per no tenir barreres. Si s’havia de separar alguna cosa, s’aconseguia sense que es veiés. No podem ficar barreres de ciment al carrer. Barreres, barreres, barreres. És el contrari del que s’ha estudiat fins ara, limitar-los al màxim.
— En molts carrers és així.
— S’eliminava la idea de col·locar una barrera, perquè estava tan ben dissenyat que no es necessitava. Si se’n posen tantes com ara, és que no està ben dissenyat. No està dissenyat. És un error. Hi ha una bona intenció. A tots ens agradaria una ciutat amb més verd, més sostenible, moure’ns millor amb bicicleta. Però no podem tenir llocs que creiem que són per al vianant però al posarhi un peu apareix un patinet. És una ciutat amb un perill increïble malgrat haver plantat barreres per tot arreu. Cal fer treballar dissenyadors, urbanistes, persones que pensen en els detalls. I no només dir que els cotxes són dolents perquè respirem diòxids. També utilitzem el cotxe i l’equilibri és important. Ara les coses s’apliquen sense disseny ni equilibri.
— Joan Clos ens va dir que l’urbanisme no pot ser tàctic, que és estratègic.
— Vaig viure les èpoques de Pasqual Maragall, Joan Clos, Jordi Hereu. Polítics que sabien més d’urbanisme que jo. Miraven un pla i l’entenien. Et deien on eren els problemes de les coses. Potser ara falta aquí una mica de finor a l’aplicar les coses. I una mica de respecte: potser reduir el nombre de cotxes, sí, però putejar-los, no.
— ¿Creu en el tramvia?
— El tramvia m’avorreix, no sé si per simpatia amb Antoni Gaudí [un tramvia va atropellar l’arquitecte]. El tramvia és una altra barrera. Sempre hi ha els raïls. Interfereix massa. M’agraden les coses més lleugeres. El metro és meravellós.
— ¿La ciutat sense cotxes és una idea inviable?
— Més que res, no m’agrada. A mi m’agrada la complexitat i el cotxe funciona perfectament per a certes situacions. La ciutat sense cotxes em sembla una mica estúpida.
— ¿El pla per estendre les superilles li interessa?
— Són idees bones, boniques, però s’ha de ser crític. Maragall va aprendre dels arquitectes i els va encarregar feina. Continuem involucrant els arquitectes, els urbanistes, els dissenyadors.