Puigdemont va de farol
El líder de JxCat acabarà instant els seus a formar govern amb ERC perquè la pèrdua de poder deixaria la formació a la intempèrie i sense possibilitat de gestionar el mannà dels fons europeus
¿Com mantindria l’expresident la ficció del seu lideratge internacional si el president de la Generalitat és d’un altre partit i el seu no forma part del Govern?
Des que va començar la negociació per a la formació d’un Govern independentista els moviments de Junts per Catalunya (JxCat) han tingut un doble objectiu: desgastar Pere Aragonès i acovardir-lo. Cada dia que passa constitueix un turment per al candidat d’Esquerra, a qui els seguidors de Puigdemont humilien sense pietat des de la presidència del Parlament (Laura Borràs), des de la secretaria general de JxCat (Jordi Sànchez) i per part de qui aspira a la vicepresidència (Elsa Artadi). Aquestes sessions diàries de punching ball es combinen amb escomeses fanàtiques des de les xarxes, amb referències al segon cognom d’Aragonès (Garcia) i altres floretes. No és estrany que molts es preguntin per què Esquerra aguanta aquest assetjament sense parpellejar.
L’obcecació dels republicans a no explorar altres majories constitueix una primera explicació. Des que va sentenciar que el PSC i ERC són com aigua i oli, Oriol Junqueras va col·locar els seus en una posició de debilitat. No obstant, hi ha una altra explicació: els líders d’Esquerra estan convençuts que Puigdemont va de farol i que acabarà instant els seus a formar govern. Quan Sànchez va amenaçar de quedar fora del Govern, molts van percebre que li tremolava la veu, com passa a alguns jugadors quan van més enllà del que donen de si les cartes repartides. En aquest cas, el pitjor resultat imaginable per als hereus de Jordi Pujol. ¿Qui pot creure que, en aquestes circumstàncies, els de Puigdemont renunciaran a ser a la sala de màquines de la Generalitat? ¿Qui imagina el partit hereu de l’antiga Convergència fora del poder quan l’ús i l’abús del poder forma part del seu ADN?
Hi ha diverses raons per creure que aquesta jugada de JxCat és només una argúcia. La primera té a veure amb la naturalesa d’un partit que se sustenta en el lideratge de Puigdemont i en el clientelisme. La pèrdua del poder deixaria l’organització a la intempèrie, pendent dels designis insondables del seu líder. Centenars de càrrecs perdrien els privilegis de què gaudeixen, sense poder refugiar-se en altres institucions a causa de la debilitat de la seva organització en l’àmbit municipal. Seria una autèntica desbandada. Per això l’estratagema ha entusiasmat només els qui res tenen a perdre i ha alarmat els qui viuen del càrrec.
La segona raó és que el pròxim Govern repartirà el mannà del Fons de Recuperació Europea. Milers de milions anuals, als quals han optat més de 600 empreses catalanes. Una fabulosa injecció de recursos que condicionarà l’economia catalana per als pròxims anys. I Puigdemont sap que la gestió d’aquests fons serà decisiva per consolidar la burgesia filoindependentista que ha nascut al caliu del procés, si l’economia creix per sobre del 6% en els pròxims dos anys. Aquest és l’autèntic objectiu del farol: aconseguir un acord pel qual Artadi gestioni els fons des d’una vicepresidència econòmica.
El tercer argument rau en la dificultat de mantenir la unitat de JxCat sense el ciment de l’amiguisme derivat del poder. Un partit dirigit per un polític procedent de l’esquerra, com Jordi Sànchez, i en el qual un fan de Donald Trump com Joan Canadell arrasa a les primàries, és un galimaties amb escàs futur fora de les institucions. Per això el més probable és que els seus líders acabin acceptant la proposta d’Esquerra, amb la idea que un Aragonès debilitat pugui ser descavalcat de la presidència, si es presenta, durant la legislatura. Hi ha un últim argument que reforça la teoria del farol. ¿Com mantindria Puigdemont la ficció del seu lideratge internacional si el president de la Generalitat és d’un altre partit i els seus no formen part del Govern? ¿Com explicar aquesta anomalia als passadissos del Parlament Europeu? La narrativa del procés dona per a infinits girs argumentals, però aquest seria letal per a qui pretén parlar en nom de Catalunya. Quan governava
Quim Torra i ell tenia el comandament a distància, tot resultava més fàcil. Sense la presidència, i sense consellers a qui pilotar, els dies ennuvolats de Waterloo se li farien molt llargs a Puigdemont. Només li quedaria Laura Borràs. ■