| Si fóssim francesos
Portem ja dues sessions d’investidura fallides i dos mesos des de les eleccions catalanes del 14-F i seguim sense president i amb un Govern en funcions, que en realitat dura des del gener del 2020, quan el president Torra va dir que la legislatura passada ja estava esgotada.
I no sabem quant durarà el temps mort. El límit és el 26 de maig, quan hauríem d’anar directament a la repetició electoral. Es va especular que ja hi hauria Govern per Sant Jordi i semblava excessiu. Ara es diu que després de les eleccions de Madrid del 4 de maig. Carles Mundó, un cap ben moblat d’ERC, escrivia divendres a l’Ara que les diferències estratègiques sobre com arribar a la independència entre els que volen ampliar la base i els que aposten per ampliar «l’esquerda» són conegudes des de fa temps. I concreta que Esquerra defensa la necessitat d’«una majoria més àmplia que doni més força política» i que sectors de JxCat creuen que no es tracta de ser més, sinó més determinats.
Mundó concloïa que resoldre aquesta equació no és fàcil i no s’aconseguirà en quatre dies, però que això no és motiu per seguir sense un president electe. S’obria així al plantejament d’alguns dirigents de JxCat
Amb el sistema presidencialista, Illa o Aragonès serien el president des de la segona volta del 28 de febrer
que han parlat d’investir un Govern en minoria de Pere Aragonès. Però és difícil pensar que Puigdemont, a Brussel·les, vegi bé un Executiu català en què el seu partit no sigui a la Generalitat sinó en l’oposició. ¿En nom de qui parlaria llavors Puigdemont? ¿Del tercer grup parlamentari català?
Sembla, doncs, que seguirem en aquest llarg interregne fins que JxCat decideixi si prefereix un acord final amb ERC o anar a noves eleccions. El més lògic és que hi hagi acord, però JxCat no té pressa. Prefereix allargar el procés per aconseguir en l’últim moment el pacte més beneficiós.
Mentrestant, l’independentisme ha llançat un nou eslògan: «L’embat democràtic», que està en l’acord ERC-CUP i que JxCat ha assumit. Mentre aprofundeixen en l’embat, és legítim que imaginem què hauria passat si Catalunya tingués, per exemple, un sistema presidencialista com el francès. En aquest cas, el 14-F hauria sigut la primera volta i haurien quedat eliminats tots els candidats –entre ells Puigdemont– excepte els dos primers.
I en 15 dies s’hauria celebrat la segona volta entre Salvador Illa i Pere Aragonès, el segon més votat. I el guanyador d’aquest duel a dos seria el nou president. ¿Illa o Aragonès? El que hagués tingut més vots dels electors dels altres partits del seu propi camp.
Amb el presidencialisme francès, Catalunya tampoc hauria resolt la divisió en dues meitats dels seus ciutadans –potser el principal problema que arrosseguem–, però com a mínim des del 28 de febrer ja hi hauria un nou president que tindria legitimitat i autoritat.
És clar, es tracta només d’una especulació perquè Catalunya no té un règim presidencialista i, a més, com que no ha sigut capaç d’elaborar una llei electoral pròpia –una de les competències que li atorga l’Estatut–, s’ha de continuar regint, 41 anys després, per la llei electoral espanyola.
Però si els polítics sobiranistes debaten sobre l’«embat», malgrat que el seu deure és elegir un president, és legítim i fins i tot convenient que reflexionem –encara que sigui per un dia– sobre què hauria passat si fóssim francesos. Tindríem president des del 28 de febrer i un Govern que podria encarar les crisis que patim i el diàleg amb el Govern d’Espanya. No estaria gens malament. ■