Les reformes que vol Brussel·les

Fa mesos que el gruix del pla es cuina amb les autoritats europees. La falta de debat i diàleg intern posa en risc la seva execució

En una economia com l’espanyola, amb un dèficit públic tan elevat (10,97% de PIB el 2020) –com no pot ser de cap altra manera, si es vol mantenir les mesures socioeconòmiques en el context de pandèmia actual–, els fons per a la recuperació europea són vistos com el gran agafador a què aferrar-se per sortir de la crisi. Sense els 140.000 milions d’euros que Espanya té previst rebre de la Comissió Europea en els sis anys vinents, en forma de transferències a fons perdut i crèdits tous, seria impossible invertir en els sectors més necessitats, impulsar la reactivació industrial i combatre la desigualtat social. Però aquesta solidaritat europea, que sens dubte ho és, exigeix també un esforç al país receptor. Fa temps que Brussel·les advoca perquè Espanya porti a terme canvis en el seu sistema fiscal, laboral o de pensions, i els fons europeus són ara la seva millor palanca per incentivarlos. El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència que Espanya ha d’enviar a la Comissió abans del 30 d’abril per accedir a les ajudes europees inclourà nombrosos projectes d’inversió (mobilitzarà 70.000 milions d’euros de diners públics fins al 2023), però també algunes de les reformes que demana Brussel·les. El president del Govern, Pedro Sánchez, presentarà demà al Congrés les 212 mesures incloses en aquest ambiciós pla destinat a reorientar el model econòmic espanyol.

A falta de conèixer el detall dels canvis, aquesta nova crisi només ha fet que confirmar que hi ha debilitats estructurals que s’han de reforçar (un mercat laboral amb un excés de temporalitat i un nivell d’atur juvenil inacceptable, un sistema de pensions insostenible...). El fons, per tant, no està en qüestió: certes reformes són necessàries. Un altre assumpte és la forma: com aquestes es porten a terme. I el Govern espanyol, en aquest assumpte, ha mostrat fins al moment una falta de diàleg que potser li passarà factura en els pròxims mesos, quan li toqui executar les reformes. Fa mesos que el gruix del pla que es presentarà aquesta setmana davant els diputats es cuina amb les institucions comunitàries per assegurar-se el beneplàcit europeu, sense que l’hagin vist abans ni els agents socials ni la resta d’administracions ni els representants polítics del país. Uns canvis d’aquest calat no poden ignorar el debat intern i ser presentats davant la societat com un paquet ja decidit majoritàriament, per molt bones intencions que contingui.

Les dues reformes prioritàries seran la laboral i la de pensions. D’aquesta última, el ministre José Luis Escrivá va donar ahir avanços, entre els quals la intenció de l’Executiu de revaloritzar les pensions segons l’IPC i eliminar el factor de sostenibilitat. La novetat que més va cridar l’atenció va ser un xec de fins a 12.000 euros per a aquells treballadors que retardin la seva jubilació, una mesura per evitar incrementar el dèficit de la Seguretat Social que segurament tindrà millor acollida que una altra, també prevista: l’augment del coeficient reductor de les pensions en les jubilacions anticipades. Pel que fa a la reforma fiscal, necessitarà més temps. La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va presentar ahir el comitè d’experts encarregats d’elaborar un Llibre Blanc, que previsiblement proposarà modificacions en els impostos de societats, patrimoni i successions. La fiscalitat verda i digital, així com el finançament autonòmic, també seran sobre la taula. Són canvis profunds. El Govern té la difícil tasca de satisfer Brussel·les sense desatendre el diàleg social. I no comença bé. ■