Literatura que cura
Que necessari que és, com fa Esperanza Berbel a ‘Irse’, reconèixer la fragilitat, que no estem bé
De vegades és la vida la que tria què és el que toca escriure. Passa com a autora, i passa també com a articulista. Aquests dies ha arribat a mi el llibre Irse, d’Esmeralda Berbel. Me’n van parlar, per atzars meravellosos del destí, i vaig decidir comprar-lo de seguida. Vaig anar a la Llibreria Calders, no el tenien i tardarien uns dies. No passa res. L’encarrego. Estem massa acostumats a tenir les coses a l’instant, comprant per internet o també amb els llibres electrònics. Aquest llibre es faria esperar i tenia tot el sentit. Vaig rebre un missatge de la llibreria minuts abans d’anarme’n de vacances. Amb el cotxe carregat fins dalt, vaig retardar la meva sortida per anar a buscar-lo. Segurament, Irse és un llibre que requereix ser llegit amb calma, assaborint cada paraula, sentint cada situació. Jo el vaig llegir d’una tirada. El llibre és un diari en el qual l’autora narra la separació del pare de la seva filla, que va ser el seu marit durant 25 anys.
En els moments complicats de la meva vida l’únic que m’ha salvat ha sigut l’escriptura. En les pitjors èpoques, quan penses que no et sostindràs, quan tems que no hi hagi sortida, ha sigut escriure el que m’ha tornat el seny, el que m’ha posat a la superfície, el que ha donat un sentit que, de vegades, costa trobar. I és un luxe llegir llibres com aquest, en el qual l’autora posa la seva ànima a les pàgines, el seu cor esquinçat, la seva intimitat i, sobretot, la seva vulnerabilitat. Sense pudor, sense por, i amb la generositat de qui sap que el seu dolor en curarà d’altres, que el seu temor alleujarà, que el seu plor consolarà.
Penso en Esmeralda, sense conèixer-la, i intueixo o fabulo que durant un temps aquest llibre era l’únic en el que podia confiar, l’únic al que podia lliurar-se sense por. Perquè després d’una separació, la por és el sentiment més atroç. Por de la solitud, por de la fragilitat, que ens tornin a fer mal, del futur, del passat i també del present. Un present etern que sembla que no acabarà mai. I juraria que aquest llibre la va salvar. Perquè igual que els lectors necessiten la lectura per generar preguntes, i respostes, i per sentir-se compresos, els escriptors necessiten parlar del que els passa per guarir-se. Els bons llibres són els que ens fan sentir que aquest llibre és un amic, que és algú a qui coneixem, que no és diferent de nosaltres. I això és el que passa amb Irse. Que és reconeixible, que és singular i alhora universal i, sobretot, que és de veritat.
En un món en el qual el que es premia és la fortalesa, que necessari escoltar les veus vulnerables, les sinceres, les que diuen «no puc més», sense complexos i sense embuts. Aquests temps que estem vivint són, sens dubte, els temps de més fragilitat emocional i psicològica que hem viscut. A més, ho són en àmbit mundial, i ens afecten a tots, independentment de les classes socials i la raça, cosa que és una cosa totalment única i excepcional. L’altre dia em vaig emocionar amb una publicitat al metro en què es veu un home que et mira, afligit, al costat de la següent frase: «Jo tampoc estic bé, i tu, com estàs?». Confesso que el primer dia que el vaig veure em va impactar tant que vaig esclafir a plorar immediatament. Que necessari reconèixer la fragilitat, l’estar malament, el no ser superhomes ni superdones. Que necessaris llibres com Irse, que necessàries campanyes com jotampocesticbe.com d’Obertament, Associació catalana per la lluita contra l’estigma en salut mental. Demanar ajuda és de valents. Escriure sobre el que ens passa, també.
nL’altre dia vaig veure la publicitat de la campanya que diu: ‘Jo tampoc estic bé, i tu, com estàs?’ I em vaig posar a plorar immediatament