Camp de batalla

BADALONA

No hi ha dubte que Madrid serà el camp de batalla de la gran croada dialèctica que plana sobre Espanya: les forces de la dreta es mobilitzen en bloc davant un enemic –que en el seu relat ha intentat causar la caiguda del govern de la llibertat»– i els grups d’esquerres fan el mateix assegurant que ells seran els portadors d’estabilitat i seny davant una presidenta que s’ha dedicat a deixar que el virus campi al seu aire per tot Madrid. Els ciutadans es preparen per ser una altra vegada testimonis d’un debat que, tal com il·lustrava Goya, es farà de la manera més hispana possible: a garrotada seca.

Ja tenim l’escenari preparat, cadascú és al seu costat de la taula i les cartes han començat a diluviar, entelant el panorama polític d’una nació que ara, més que mai, hauria necessitat unitat i no dividir-se. La situació és trista, amb cadascú veient-se com el just en una croada contra la ignosortint mínia que l’altre costat simbolitza. Proclamen eslògans buits que, no obstant, aconsegueixen fer-hi pensar uns minuts que millor es podrien haver dedicat a qualsevol altra cosa, com llegir un llibre en condicions i deixarse de bajanades pseudoèpiques creades als despatxos d’un parell de publicistes frustrats.

La típica cantarella aconsegueix així continuar en el debat, i malgrat que és innegable que els resultats d’aquestes eleccions seran de vital importància, hom només té una pregunta per a la nostra actual classe política, aquesta que de vegades sembla oblidar-se de què és el que s’espera d’ells després de les promeses de campanya: ¿Per què dimonis no callen i fan alguna cosa competent ara que els necessitem?

n