Perianes, el pianista tranquil
En aquests estranys temps de pandèmia, el pianista andalús Javier Perianes (Nerva, 1978) considera «gairebé miraculós» poder tornar a actuar aquest dijous al Palau de la Música Catalana amb un programa amb obres de Beethoven, Chopin, Granados i Liszt. L’amor i la mort es titula aquest recorregut musical, com aquesta obra que obre el llibre segon de la suite Goyescas inclosa en aquest programa romàntic que comença amb la Sonata número 12 de Beethoven i acaba amb Funérailles (Harmonies poètiques i religioses), de Liszt. De Chopin interpretarà la Sonata número 2, que a finals d’aquest mes gravarà a Alemanya per completar un nou disc amb Harmonia Mundi, la gravació del qual va quedar interrompuda per la pandèmia. «Em fa molta il·lusió aquest projecte de Chopin que inclourà també la Sonata número 3, que ja teníem gravada, i algunes masurques», assenyala l’aclamat intèrpret via telefònica.
La mateixa il·lusió ha impregnat tots els seus treballs, com l’últim, Cantinela, realitzat amb la reina de la viola Tabea Zimmermann i que inclou obres de compositors espanyols i llatinoamericans o Jeux de miroirs, dedicat a Ravel i gravat amb Josep Pons, director musical del Liceu, al capdavant de l’Orquestra de París. «Cada disc reflecteix un moment determinat de la teva trajectòria. En cada un intento reflectir aquesta versió de l’obra que porto a l’ànima».
Perianes és capaç de fer cantar el piano, d’extreure tota la profunditat, el color i la bellesa de les obres que estudia més enllà de la partitura. «Continuo disfrutant amb el piano com quan vaig fer el
Smeu primer concert, amb vuit o nou anys. Llavors la música era una manera de jugar. Disfrutava molt». ¿I ara? «Sento la mateixa curiositat, el que ha canviat és la responsabilitat. Però aquesta espurna, aquestes ganes de continuar aprenent, d’acudir a concerts per absorbir coses d’altres col·legues o escoltant discos, es manté».
ota el segell característic de Marcos Morau, coreògraf i director, La Veronal està arribant molt lluny. El cap de setmana passat es van penjar la medalla en un inèdit debut d’una formació local de dansa a la Sala Gran del TNC. Opening night és precisament un homenatge al món del teatre, al fulgor màgic dels seus llums, també a les seves ombres tan marcades i als seus fantasmes.
De la pel·lícula de Cassavetes prenen el títol i una mica de l’elegància de les seves denses atmosferes entre bastidors. De negre i amb un enorme ram de flors vermelles als braços, Mònica Almirall recorda en el seu monòleg inaugural la fragilitat de la Gena Rowlands del film. Emotiu inici en agraïment als que fan possible que cada nit s’aixequi el teló. Quan això passa irrompen a l’escenari els ballarins, que es cargolen i convulsen a la
Sens dubte, de temps per estudiar i preparar projectes en va tenir de sobres durant el confinament. Però des que el 20 de juny de l’any passat va recuperar l’activitat, no ha parat. He estat a Itàlia, el Japó, Bèlgica, França. Tot i que en els últims temps he treballat més a Espanya». Assegura no haver recorregut a cap peça en particular per frontera de l’humà i l’impossible. Forats, portes i trapes vomiten personatges, com si l’escenari fos l’arbre buit de l’Alícia darrere del qual tot és possible.
Molts han fracassat en l’intent de domar la Sala Gran, però Morau i la seva troupe s’apunten una victòria. L’escenografia de Max Glaenzel reprodueix l’ambient decadent entre bastidors, un mirall esquerdat i fosc que mostra la cara oculta del teatre. A poc a poc, l’espai cedeix i l’enorme caixa escènica apareix en tot el seu volum faraònic, amb un hipnòtic anar i venir de telons, jocs de tramoia i focus. Les tripes consolar-se ara que les agendes ja no es planifiquen a tres anys vista sinó a tres mesos, com a màxim. «El que m’ajuda a seguir és el sentit comú», diu el pianista. Va evitar deixar-se endur per la desesperació quan tot es va parar a causa de la Covid. «Aquesta pandèmia és global. Han caigut projectes que feia anys que preparava: actuacions a Austràlia, concerts amb orquestres als Estats Units... Però tinc l’esperança de poder recuperar-los, tot i que tampoc vull ser naïf», confessa. «Des del minut u del tancament del món em vaig dedicar a estudiar, a treballar i a avançar repertori nou. Intento no dramatitzar i mirar-ho tot amb fredor i esperança».
Es cancel·len concerts però també en sorgeixen d’altres, imprevistos. «Has de ser ràpid de reflexos i tenir flexibilitat perquè tot pot canviar en l’últim minut. Aquesta temporada he fet diverses substitucions», diu recordant com de difícil resulta viatjar. Si alguna cosa celebra és la decidida aposta d’Espanya per mantenir l’activitat cultural. «El mateix Palau i altres institucions públiques són un exemple fenomenal en capacitat d’improvisació per tirar endavant la temporada». Res que veure l’«atreviment cultural» espanyol amb el que passa en altres països d’Europa, els Estats Units o Anglaterra. «Destruir és sempre més fàcil que construir».
nal descobert, els engranatges escènics amb els seus moviments fantasmals se sincronitzen amb els intèrprets. El vestuari de Sílvia Delagneau respecta el dol rigorós que regna a les bambolines, i va de la funcionalitat de l’uniforme dels tècnics als espessos enagos i els lluentons de les grans dives.
L’ambientació sonora de Juan Cristóbal Saavedra es contagia de la solemnitat de la cerimònia operística. Se succeeixen els talls musicals clàssics i també finestres cap a la distensió cabaretera amb el Tico tico: el teatre també és diversió, i experimentació. Alguns temes vocals recorden les partitures de Carles Santos, com també ho fa aquest piano que s’arrossega per l’escenari i oculta sorpreses. Regna un onirisme envoltant i un punt distant, potenciat per uns textos en pompós francès. Tot va empenyent l’emoció cap als diversos finals encadenats.
n