«Mentre no tingui una síncope, seguiré a ‘Masterchef’»
El xef torna avui a TVE-1 amb l’estrena de la novena temporada del concurs (22.00 h), en la qual han batut rècords amb 70.000 inscrits.
— ¿Ens sorprendrà el càsting d’aquesta nova temporada?
— És una edició d’altura, perquè sempre intentem superar-nos i que sigui heavy. Però tenim uns espàrrings meravellosos que han arribat amb bona actitud, tots molt bona gent. Aquest any tan complicat, veure gent amb tantes ganes, amb la creença que poden canviar la seva vida, amb aquella il·lusió, que s’ho han passat malament i a sobre sempre amb un somriure, és de valorar.
— La productora executiva del programa, Macarena Rey, ha dit que els participants d’aquest any són contestaires i lluitadors. ¿Hi està d’acord?
— Però no perquè siguin rebels, sinó perquè han vingut amb moltes ganes i amb molt esperit. Són gent que et poden dir: «Doncs jo crec que això és bo, perquè hi he posat tot el cor». I tenen raó, el que passa és que el seu plat no està bé perquè li hem demanat una altra cosa.
— Ja sumen nou temporades, a més de les vuit edicions infantils, les cinc de famosos i l’especial d’avis. ¿No hi pot haver un desgast?
—Jo t’ho compararia amb un restaurant. Aquest restaurant que cada any cuina plats nous, que intenta fer un bon producte, al qual vas i repeteixes perquè menges bé i t’agrada el que fan. Aquest local pot perdurar 30 anys. Nosaltres intentem fer això: que sigui familiar, entretingut, el jurat som amics i això es nota, cada any tenim aspirants i proves diferents, tot i que sigui un format que sempre s’assembli... Mentre la gent el vegi, en un país que és tan gastronòmic com el nostre, hi continuarà havent molt Masterchef.
— S’ha dit que deixa el programa. ¿És cert?
— De vegades s’escriuen coses que no entenc per què es diuen. Jo soc una persona transparent i si això fos cert ho hauria dit, o ho hauria fet la productora.
— S’ha dit fins i tot el nom del seu substitut: David Muñoz.
— Si a mi em diuen a Masterchef que els ve de gust que vingui David Muñoz, doncs segur que ho faria molt bé. Pot fer-ho com jo o millor fins i tot, i no passaria res.
— ¿S’imagina veient Masterchef des de casa?
— Sí, ¿per què no? No em sento l’ànima del programa ni soc una persona imprescindible. Soc un fervent admirador del programa i si els ve de gust que ho faci un altre, el veuré igual, riuré i no em sentiré gens malament.
— ¿Per què deixaria el programa? ¿Per una altra estrella Michelin?
—Per un problema de salut, perquè fa nou anys que compagino les dues coses, mantenint l’excel·lència al meu restaurant, tinc mil projectes gastronòmics per als quals continuo rescatant segons... Però m’ho continuo passant bé a Masterchef i la gent veient-lo i, mentre continuï així i no tingui una síncope, seguiré.
— ¿El molesta que el considerin el xef dur de Masterchef?
— No, de dur no ho soc, soc realista, perquè considero que el client ve al meu restaurant amb exigències i vol veritat, veure les tres estrelles, i que ha pagat per una cosa que val la pena. Jo faig el que estic acostumat a fer, que és ser exigent al meu restaurant. No em fico amb els aspirants, no els insulto ni els falto el respecte. Soc sincer, els dic «aquest plat no està bé per això o això altre». Faig com de client.
— I això que diu que Masterchef l’ha ensenyat a ser més carinyós i a empatitzar més.
—Segurament soc molt carinyós, el que passa és que no sabia expressar-ho. Jo era molt tímid, i fins i tot seguint amb aquesta timidesa, que està allà tocantme els nassos cada dia, he après a suportar-la, a superar-la fins i tot. Per tant, jo també he crescut molt a Masterchef i he après un munt de coses.
— ¿Com ha suportat el tancament de restaurants durant la pandèmia?
— Amb angoixa. Sobretot, pels més de cent amics i companys de feina, que creuen en la meva cuina, en un treball compartit i que fa diversos mesos que diuen: «¿Quan creus que tornarem?». I tu no saps dir-los quan. Així que, amb serenitat, intento prendrem’ho amb ànims i amb la seguretat que ben aviat tornarem amb les mateixes ganes i la mateixa empenta.
— ¿No el crema el ritme de viatges constants a Madrid i Barcelona i a gravar exteriors?
— Per això dic que l’única forma que pari és amb una síncope, perquè em poso molt al límit. Amb aquesta pandèmia he sigut conscient que porto el cos saturat, que li estic traient massa partit i que un dia puc fer ¡pum! Perquè soc un bèstia, un burro, m’estic passant de voltes i el cos té un límit. Però em diverteixo amb el que faig.
«No em sento l’ànima del programa ni soc imprescindible. Si volen que ho faci un altre, el veuré»