No volen pactar

Diguem en públic el que ells mateixos admeten en privat: Esquerra i Junts no volen arribar a cap acord. Això no vol dir que es pugui descartar, perquè al laberint indesxifrable del procés no seria ni la primera ni l’última vegada que es fa alguna cosa sense voler: la mateixa DUI, com ja sabem tots, va tenir més de farol per inèrcia que de convenciment. En una situació d’emergència com l’actual, el lògic i assenyat seria que hi hagués un Govern estable amb un clar full de ruta des de fa setmanes, i no obstant, l’únic que tenim són unes vagues converses, en les quals ni tan sols es dissimula que no es negocia res.

Una gran part d’aquest col·lapse té a veure amb la falta d’alternatives: en tot l’arc parlamentari, Junts, en plena inèrcia de la confrontació, ja només pot pactar amb Esquerra, i Esquerra, que tenia fins fa poc una posició privilegiada, es va disparar un curiós tret al peu quan a tres dies del 14-F es va sentir obligada a anar al notari virtual a jurar que no pactaria amb el PSC quan a Madrid el PSOE era el seu aliat: el resultat és que es troba ara en mans del partit amb què pitjor s’entén, com es va demostrar en la caòtica legislatura anterior. Per això l’atzucac en què som és ja digne d’un psicoanalista; dos partits que s’odien competint pel mateix poder, amb un optant per l’unilateralisme i l’altre per ampliar la base, amb estratègies irreconciliables, amb els seus respectius líders acusant-se de tot a través de llibres i els seus respectius soldats escorxant-se en la penombra, mentre mantenen la ficció que volen pactar.

Però per descomptat, aquí ningú vol pactar, fins i tot si acaben pactant, i per això no veuen més solució que deixar córrer el rellotge. A veure si la mateixa intelligentsia indepe que ha tardat tants anys a admetre el desastre de l’unilateralisme és capaç ara de rectificar una mica més ràpid i admet que hi ha vida més enllà de l’autocreat 52%. N’hi ha prou amb una simple calculadora i menys dosis de sectarisme per veure que hi ha molts més pactes possibles. ■