Petons robats
Avui se celebra el Dia del Petó, un gest ‘prohibit’ que genera endorfines, causa plaer i benestar i l’absència del qual ens ha convertit en una societat més apàtica i trista.
Igual com el capellà de Cinema Paradiso, la pandèmia ens ha robat els petons. El sacerdot de la meravellosa cinta de Tornatore (1988) tallava i censurava les escenes romàntiques de les pel·lícules que es posaven al cine del poble perquè ningú caigués en el pecat carnal. Enmig de la pandèmia té més sentit que mai emocionar-se amb el final de la pel·lícula, una antologia de petons i carícies de la gran pantalla. Avui se celebra el Dia Internacional del Petó, una cosa que tenim prohibida des que el coronavirus va començar a amenaçar la salut del planeta. Gràcies a la vacuna, la crisi sanitària té data de caducitat. ¿Tornarem a besarnos? ¿O ens obsessionarem amb la higiene i fugirem de tot contacte humà amb estranys?
El Dia del Petó se celebra el 13 d’abril per commemorar el petó més llarg de la història. Va ser el 2016 a Tailàndia durant la celebració d’un concurs que ens recorda la crueltat de Danzad, danzad, malditos. Si a la pel·lícula de Sydney Pollack calia resistir ballant agafat a la teva parella, el concurs tailandès consistia a besar-se sense parar. Una parella ho va fer durant 58 hores, 35 minuts i 58 segons. Es van emportar com a premi un xec de 2.500 euros i dos anells.
El petó no només és una pràctica sexual. També hi ha petons quan una àvia estreny el seu net, quan una tia petoneja el seu nebot petit, quan un psicòleg abraça un pacient que s’acaba d’enfonsar en la consulta i quan un amic en prem un altre que acaba de rebre una mala notícia. «L’ésser humà és un ésser social i el contacte físic satisfactori és fonamental, és droga pura per al nostre cos. Genera endorfines, ens provoca plaer i benestar. Sentim la connexió i el vincle amb aquesta persona», explica la psicòloga i sexòloga Laura Morán, autora d’Orgas(mitos), editat per Next Door Publishers.
Més d’un any de pandèmia sense petons, ni vida social ni contacte directe amb gent que no forma part de la nostra bombolla ens està passant factura emocional. «Treballo com a psicòloga des que tenia 26 anys i mai com ara he tingut la consulta tan plena. Cada dia veig símptomes com ansietat, tristesa, desgana, apatia. Als meus pacients els explico que la vida emocional és com un compte bancari en el qual tens ingressos i despeses. Uns compensen les altres. El problema de la pandèmia és que només tenim despeses emocionals i zero ingressos emocionals. I això és una cosa que afecta totes les edats», explica la divulgadora científica.
Vida emocional post-Covid
Morán no s’atreveix a vaticinar com serà la vida emocional postpandèmia. Ella, personalment, està desitjant dir adeu al coronavirus per tornar a fer petons i abraçades. De fet, la seva experiència en consulta demostra que la gent –malgrat totes les crides a la prevenció– s’està saltant moltes normes i segueix tocantse, abraçant-se i practicant sexe amb no convivents. «Crec que la pandèmia aguditzarà la nostra manera de ser. Si abans de la Covid-19 érem dels que tocàvem, després ho serem molt més. I si érem escrupolosos amb el contacte personal, doncs també ho serem més», conclou.
El petó és una de les formes de comunicació humana més ancestrals. És «un disparador de neurotransmissors», en paraules de Susana Fuster, experta en comportament no verbal, professora universitària i autora de
Hijos que callan, gestos que hablan.
La mascareta –fonamental per evitar els contagis– és l’enemiga número u dels petons. ¿Podem transmetre amor amb la boca tapada? «Sí, amb la mirada i amb la veu», respon l’experta.
Mirar directament als ulls a l’altra persona és avui més necessari que mai. Malgrat la mascareta, Fuster remarca que som capaços de transmetre molta informació al nostre ésser estimat amb els ulls. Un somriure sincer es delata no només per la forma dels llavis sinó per les arrugues que fem amb els ulls. També les celles són part fonamental perquè no és el mateix tenir-les alçades que arrufades o encorbades. El mateix passa amb la veu, un dels principals indicadors emocionals. «Amb la veu transmetem molta informació, però hem d’aprendre a modular-la per connectar millor amb l’altra persona malgrat la mascareta», explica Fuster.
La pandèmia és una debacle que no ens ha portat res positiu, però, posats a buscar, Morán explica que potser a partir d’ara la gent desconeguda deixarà de fer petons als nens i les nenes. La psicòloga afegeix que, entre adults, la millor opció seria preguntar al nostre interlocutor si prefereix que el saludem amb els nostres dos tradicionals petons o amb una salutació de mans, colzes o punys. O amb res.
Sense necessitat d’assemblarnos a l’obsessivocompulsiu Jack Nicholson a Millor impossible, recordem que amb un petó a la boca ens podem arribar a intercanviar fins a 80 milions de bacteris en només 10 segons. I no només parlem de petons sexuals. Molts pares i mares fan petonets a la boca als seus fills com a signe d’amor sense ser conscients del perill sanitari (càries incloses) que implica. No tot havia de ser bo en els petons.
Nadons sense petons
L’absència de petons i contacte directe ens afecta a tots. Però la psicòloga Laura Morán està especialment preocupada pels nadons nascuts en pandèmia. Són nens i nenes per als quals el normal és que –traient els seus pares, mares o germans– ningú els acariciï ni besi ni els abraci. Els nadons necessiten tota aquesta interacció perquè d’aquesta manera s’afavoreixen les seves connexions neuronals. La neuropediatra María José Mas, autora d’El cerebro en su laberinto
(Next Door) recorda que fins als tres anys es produeixen entre 700 i mil connexions neuronals per segon. Si no interactuem amb els nadons, ¿quins estímuls rebrà? ■
«Podem transmetre amor amb la mirada i la veu», diu Susana Fuster, experta en comportament no verbal