Covid-19: l’optimisme treu el nas

Hi ha una cosa que sempre, sempre, ha passat després de les epidèmies i és un període d’eufòria. Igual que succeeix quan han cessat dels temporals o sortim d’altres situacions de gravíssim perill, sobretot col·lectiu, que de la por extrema es passa a l’alegria desfermada. És inevitable i en una o altra mesura ens afectarà a tots per efecte d’una llei, així mateix immutable, que els actors coneixen prou bé: les emociones s’encomanen més de pressa que qualsevol agent patogen: lluny d’experimentar reaccions diverses segons el tarannà o l’estat d’ànim de cada espectador, el públic es comporta com si fos una sola persona. Tots els espectadors, individuats abans d’aixecar-se el taló, n’acaben fent un de sol. Si toca riure i ningú ho fa en els primers gags, la funció serà un fracàs. I viceversa, si es produeix hilaritat inicial, ni que sigui escassa, de seguida s’escampa per la sala i la gent, com transportada en ales, no pot parar de riure fins al final. O de plorar, o d’estremirse de pànic si és el cas.

De la mateixa manera, i tal com ha estat documentat a cada ocasió, el final de les epidèmies comporta, primer una pausa, no tant per lamentar unes morts que ja pesen massa com per comprovar, abans d’aixecar la llosa que encongeix els ànims, que la calma no enganya i no és de fet el preludi d’una nova i potser més terrible onada. Tot seguit, quan l’epidèmia desapareix del tot, esclata una eufòria sense remissió. De manera que de cara a l’any vinent, en el pitjor dels casos en el 2023, el món, no un individu, no un país, no una ciutat, sinó el món sencer experimentarà una onada d’optimisme i d’exaltació tan ampla i elevada que ni els més vells en tindran memòria.

No som aquí, és clar, i encara falta, però l’altíssima eficàcia de les vacunes ja és un fet que no admet controvèrsia racional. En els col·lectius i els països on han vacunat més percentatge, els contagis i les morts s’han reduït en xifres properes al 100%. Ja no es tracta d’una esperança sinó d’una certesa que ni tan sols les exageracions mediàtiques sobre els efectes secundaris nocius poden fer trontollar. Les diferents vacunes es divideixen entre molt bones i encara millors, i els problemes causats entre insignificants i pràcticament inexistents. Tota confusió sobre aquests dos punts o bé és interessada o estúpida i s’escampa només a cavall de la hipersensibilitat social causada per la pròpia pandèmia. Una hipersensibilitat que, si és abonada en comptes de combatuda pels organismes responsables i els mitjans, només haurà comportat retards en les campanyes de vacunació i doncs el doble efecte negatiu d’uns milers de morts de més del tot innecessaris i d’un prolongació de la crisi econòmica i el sofriment que comporta.

L’única incertesa, el que de veritat hauria de preocupar, és el ritme de la vacunació, és a dir, de la fabricació i distribució dels diferents vaccins. Com que ja sabem que mentrestant el ball macabre amb el virus es marca al compàs de les restriccions i els sacrificis que comporten, l’optimisme que treu el nas trigarà més o menys a donar pas a l’anunciada i inevitable eufòria depenent només d’aquest factor. Com més gent rebi la vacuna en un període més breu de temps, abans quedarà enrere la pandèmia i abans, no amb menys força sinó amb la mateixa, el món premerà l’accelerador que comença amb el pessigolleig de l’optimisme i prossegueix amb una eufòria que tan sols cal esperar que no resulti incontrolada, excessiva i per tant fins a cert punt perillosa. Encara que, ben segur, ni de lluny tant com la pandèmia.

En els col·lectius i els països en què han vacunat més, els contagis i morts han caigut gairebé en un 100%