Van faltar republicans
Les picabaralles no van permetre estabilitzar el règim i van portar al xoc entre les dues Espanyes
Aquest dimecres fa 90 anys de la proclamació de la Segona República, un règim que va fer bandera de la llibertat i a la Constitució de la qual es deia que Espanya era una democràcia de treballadors de totes classes. Però allò va acabar amb el cop militar d’una part de l’Exèrcit i una llarga i desastrosa Guerra Civil. Després, Franco.
¿Per què va acabar tan malament un règim que tantes esperances havia generat? Evidentment, pel cop d’una part de l’Exèrcit amb el recolzament dels mitjans monàrquics i reaccionaris. També per la crisi econòmica del 1929, que va aguditzar els conflictes socials i que a Alemanya va contribuir a la victòria de Hitler a les eleccions legislatives del 1933. I el nazisme ho va revolucionar tot i va començar a convertir tot Europa en un polvorí.
Però si la República s’hagués normalitzat, no hauria fracassat, com la Tercera República francesa, que va durar 70 anys (1870-1940) i va sobreviure al general Boulanger, a l’affaire Dreyfus i a la Primera Guerra Mundial. La República no va aconseguir estabilitzar-se per la molt forta polarització política que va dominar la vida ciutadana. I els partits republicans –els del pacte de Sant Sebastià que després van formar el Govern provisional– tenen molta culpa. En poc temps, l’entesa entre la Dreta Republicana d’Alcalá Zamora, l’històric Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux i la nova Acció Republicana de Manuel Azaña (després Izquierda Republicana) es va transformar en forta hostilitat. Els republicans del 1931 no només van aguditzar les seves divisions, sinó que les seves contínues baralles van impedir la consolidació del règim.
Els protagonistes
Alcalá Zamora, elegit primer president de la República, no va ser una figura integradora. El partit radical de Lerroux va fracassar en el seu intent de ser una pista d’aterratge per als que desitjaven una república liberal i burgesa i els republicans d’esquerres d’Azaña van optar per l’aliança inestable amb els socialistes del PSOE, molt dividits entre l’ala moderada d’Indalecio Prieto i la radicalitzada de Largo Caballero.
Els republicans no van saber teixir entre ells una adequada complicitat que normalitzés el règim, sabés atraure o neutralitzar l’antiga dreta i fos una eficaç barrera davant els extremismes. Al contrari, les eleccions del 1933 –que l’esquerra va perdre– ja van veure la ruptura entre els radicals de Lerroux (i Clara Campoamor) i els republicans d’Azaña. I l’entrada de tres ministres de la CEDA de Gil Robles (dreta catòlica, però no encara democristiana) en el Govern radical va provocar la rebel·lió de l’esquerra, materialitzada en la revolució d’Astúries i la molt efímera republica catalana (en la federació ibèrica) de Companys.
La CEDA, Confederació Espanyola de Dretes Autonòmes, que va sorgir com a reacció conservadora al canvi, no va voler integrar-se –tampoc la van deixar– en la República, i el partit radical, que va intentar normalitzar (i dretanitzar) el règim, no ho va aconseguir i va acabar escindit entre un Lerroux (desprestigiat) i Diego Martínez Barrio, després president de la República a l’exili, que es va integrar amb Azaña al Front Popular.
Avui també patim un excés de polarització, però som a Europa i la crisi social és menor
Les eleccions del febrer del 1936 van elevar al màxim la polarització entre els dos fronts (el nacional i el popular) i van ser seguides de la destitució, molt discutida i segurament inconvenient, d’Alcalá Zamora com a president de la República i la seva substitució per Manuel Azaña, potser l’únic republicà que hauria pogut aguantar el Govern en un Front Popular de republicans i socialistes que tenia el doble hàndicap de la debilitat republicana i la radicalització d’una rellevant fracció del socialisme (els caballeristes).
Algú va dir que a la República li van faltar republicans, no tant en nombre, sinó en capacitat. Les baralles, fins i tot personals, d’Alcalá Zamora, Lerroux i Azaña no van permetre l’estabilització del règim i van obrir la porta al xoc entre les dues Espanyes.
Avui també patim un excés de polarització. Però som a Europa i la crisi social (sense milícies armades i amb Estat del benestar) és molt menor. L’any 1936 és molt lluny. Però la inestabilitat i la ingovernabilitat no són bones companyes, tot i que, afortunadament, no puguin acabar com llavors.
Pn