Bufen nous aires de l’Oest
Biden ha anunciat la intenció d’apujar els impostos corporatius als Estats Units i de promoure cert consens en la fiscalitat internacional en el grup del G-20
La pandèmia ha generat un deute de rècord, superant el triple del PIB mundial (342% del
PIB mundial) i deixant les finances públiques sota mínims. Això està situant el debat sobre la fiscalitat corporativa a l’ull de l’huracà. En aquest sentit, Joe Biden, que encara està disfrutant del període de gràcia dels 100 primers dies de govern, ha anunciat la intenció d’apujar els impostos corporatius als Estats Units i de promoure cert consens en la fiscalitat internacional en el grup del G-20. Són dos aspectes diferents.
El 2017, Trump va disminuir el tipus impositiu que les corporacions havien de pagar del 35% al 21%. Els castells en l’aire eren que això afavoriria les inversions empresarials, que incrementaria la productivitat, es generaria ocupació –que a més seria de més qualitat– i acabarien apujant els salaris. Per això, mesures que d’entrada beneficiaven les empreses acabarien repercutint favorablement sobre els ingressos familiars. Doncs bé, no hi va haver increment d’inversions ni augment en els salaris, i els beneficis fiscals van acabar incrementant les reserves de les empreses o el repartiment de dividends a accionistes. Ara, la proposta de Biden és apujar el tipus impositiu fins al 28%, sense recuperar encara els nivells d’Obama, però enviant el missatge que les infraestructures del país no es mantenen soles.
En benefici de la comunitat
De la cadena de reaccions que això ha provocat vull destacar la de la Business Roundtable, una organització que agrupa grans corporacions nordamericanes, que l’agost del 2019 va realitzar un comunicat en què afirmava que el propòsit de les empreses era «promoure una economia que servís tots els americans», posant l’èmfasi en el benefici a la comunitat. En canvi, davant l’anunci d’un increment d’impostos per servir, precisament, aquesta comunitat, la mateixa organització afirma que aquesta mesura els priva d’avantatge competitiu als mercats. La pregunta per traslladar-los seria que, si disminuir els impostos corporatius, estratègia Trump, no arriba a les famílies, alhora que els serveis públics es deterioren, ¿quines propostes tenen per a aquest benefici a la comunitat?
La segona mesura, sobre aconseguir certa homogeneïtzació en la fiscalitat internacional dins del G-20, és una cursa de fons que requerirà llargues negociacions. Però hi ha un cert consens en el fet que la cartografia actual de paradisos i nínxols fiscals no és sostenible. Cada vegada que una gran empresa, llegeixi’s per exemple Google, Apple o Amazon, anuncia a so de bombo i platerets beneficis de milers de milions i, alhora, es constata que paga impostos irrisoris, a alguns ens cau l’ànima als peus. Si almenys aquestes empreses fossin intensives en mà d’obra i hi hagués milers de persones treballadores amb sous dignes vivint d’aquestes, potser no faria tant mal. Però no és el cas. I ja només falta per afegir la factura pública mundial derivada de la pandèmia i el més que previsible increment en despesa pública que es produirà en les pròximes dècades per fer front a les conseqüències del canvi climàtic.
Durant aquests anys amb mercats de capitals liberalitzats, amb moltes llums, però també amb ombres, s’ha comprovat que els beneficis no tenen nacionalitat, prostituint-se amb facilitat. Van al que fa menys preguntes, al que ho fa més barat. I molts territoris competeixen per ser millors en aquestes variables, per anomenar-ne alguns: Irlanda, Delaware, Liechtenstein o Andorra. El que ho fa encara més complex és que aquestes pràctiques, en moltes ocasions, són legals. Legals, però poc ètiques. És una estratègia que va servir en el passat i que es podia sostenir, però en un món globalitzat i digital, la sensació és d’estar fent trampes al solitari.
La Xarxa de Justícia Fiscal, una organització britànica sense ànim de lucre, publica estudis comparatius i calcula les pèrdues de diners públics derivades d’aquestes pràctiques fiscals. Segons aquesta font, a Espanya, l’impacte social de la pèrdua d’ingressos fiscals equival al 5% del pressupost de salut, al 7,4% del pressupost d’educació o al salari de més de 107.390 llocs de treball en infermeria. Als Estats Units, les pèrdues fiscals de beneficis en empreses multinacionals són de 49 bilions de dòlars. Això és el que Biden vol recuperar.
A Espanya es calcula que l’impacte social de la pèrdua d’ingressos fiscals equival al 5% del pressupost de salut, al 7,4% del d’educació o al salari de més de 107.390 llocs de treball en infermeria