Un debat en la funció pública
L’existència d’equips estables és una condició per a la prestació correcta del servei als ciutadans en sectors com l’educació i la sanitat
Les xifres són eloqüents i ens parlen d’un problema endèmic a tot el país i, de manera especial, a Catalunya: el grau excessiu de treballadors de les administracions que ho fan en qualitat d’interins. Es calcula que a Espanya el percentatge arriba al 28% dels empleats en el sector públic (uns 900.000 treballadors amb contracte eventual), i en l’àmbit de la Generalitat la Plataforma d’Interins de Catalunya (PIC) afirma que en alguns sectors arriba al 60%. Una sentència del 2020 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea deixava clar que la falta de convocatòria de nous processos de selecció a Espanya durant el període d’ajust dels comptes públics dels últims anys causava una perpetuació de la temporalitat i, en conseqüència, la impossibilitat d’accés a una plaça fixa, mentre criticava «la utilització abusiva de successius contractes de treball de durada determinada», en qualsevol cas amb uns índexs superiors a la mitjana europea. El cas ha arribat ara a un tribunal de Barcelona, que investigarà si la política laboral en matèria de funció pública de la Generalitat pot constituir fins i tot un presumpte delicte de prevaricació administrativa, a instàncies d’una querella presentada per la PIC. Es posa així sobre la taula una problemàtica endèmica que afecta tot el país, però que es concentra especialment en els ajuntaments i, com a conseqüència del fet que els dos sectors més afectats són la sanitat i l’educació, de forma més intensa en les administracions de les comunitats autònomes, que gestionen els dos serveis públics.
En joc és també, amb tot, el xoc de drets i interessos entre aquest col·lectiu laboral en situació de greuge comparatiu respecte als funcionaris amb plaça en propietat i un altre en situació d’encara més fragilitat, promocions de titulats que intenten accedir a llocs de treball a l’Administració. Les convocatòries de noves places són i han de ser obertes. Mentre els primers critiquen que els seus anys de dedicació no reben prou reconeixement en els concursos, la Generalitat planteja que es recullen de l’única manera que legalment tenen justificació, en forma de valoració de mèrits i experiència. I els que no han pogut acumular aquesta experiència poden al·legar que no se’ls pot bloquejar en la pràctica la possibilitat de presentar-se en condicions d’igualtat.
El correcte exercici de la funció pública implica necessàriament una estabilitat, especialment en determinades àrees que són pilars de l’Estat del benestar i en les quals l’existència d’equips consolidats, no pas fossilitzats, és una de les condicions per a la prestació d’un bon servei públic, com l’educació i la sanitat, amb alts nivells d’inestabilitat laboral i contractes precaris. Una cosa que pot ser compatible, allà on la flexibilitat sigui necessària i les fórmules de gestió del que és públic puguin adoptar formes més àgils, amb l’existència de personal laboral.
La reducció dels alts índexs de temporalitat figura entre els compromisos de l’Executiu espanyol per accedir als fons Next Generation i és un repte que han d’assumir també totes les administracions, que s’enfronten al repte de la seva modernització posant com a objectiu capital la satisfacció dels interessos i les necessitats dels ciutadans.
n