Vero Cendoya viatja a l’URSS amb ‘Bogumer’, un muntatge inclusiu
El judici a Déu celebrat a Moscou després de la revolució comunista inspira el muntatge, que compta amb l’actriu Anna Barrachina.
Vero Cendoya (Barcelona, 1976) porta al Mercat de las Flors des d’avui i fins diumenge Bogumer (o els fills de Lunacharski), un muntatge «inclusiu» de dansa-teatre amb set intèrprets «de diverses capacitats». L’espectacle compta amb l’actriu Anna Barrachina, intèrprets de la companyia i dues persones amb diversitat funcional. Cendoya, que va triomfar amb La partida, un muntatge sobre el futbol, fa més d’un lustre que integra al món de la dansa col·lectius vulnerables o amb discapacitat intel·lectual.
La proposta, amb música d’Adele Madau i col·laboració d’Israel Solà de La Calòrica en dramatúrgia, s’inspira en una història real: el judici dels bolxevics a Déu després de la revolució russa que va donar origen a l’URSS. Films com El cuirassat Potemkin, obres de Noam Chomsky i de Nietzsche nodreixen aquesta proposta de dansa teatre amb estètica del cine de Yorgos Lanthimos estrenada a Lleida al gener.
Com és habitual a les obres de Cendoya, no falten tocs d’humor. «Parlem de la necessitat de rebel·lar-se», explica la creadora, formada en gimnàstica rítmica, disciplina que ha inclòs a la peça. Lloa tots els intèrprets i Barrachina en especial: «A més d’haver de fer la croqueta ha hagut d’aprendre’s tot el text en rus». Apareixerà subtitulat.
Bogumer se centra en el que va ocórrer el 1918, quan el comissari d’Instrucció Pública de Lenin Anatoli Lunacharski (posterior ambaixador a Espanya en la Segona República) va organitzar a Moscou un judici contra Déu per crims contra la humanitat. Déu va ser imputat per genocidi i condemnat a mort. L’endemà se’l va executar simbòlicament amb trets al cel. L’obra també revisa la utopia comunista, les dinàmiques de poder, la manipulació de masses i la politització de l’esport a l’antiga URSS.
«Hem col·laborat amb Isabel Tapias, una especialista en gimnàstica rítmica per executar-la amb la màxima dignitat. És una de les coses més complicades de l’espectacle», comenta Cendoya, encantada de la seva primera col·laboració amb Solà. Tots dos esperen poder repetir. «La dansa té un poder d’abstracció molt més gran que el teatre», afirma el director de La Calòrica.
n