Pros i contres

Opositors

Un error d’organització a la UB va impedir que almenys una vintena d’opositors s’examinessin del MIR (prova d’avaluació per accedir a la formació d’especialistes mèdics a Espanya) i d’altres exàmens de sanitat especialitzada. Mentre el Col·legi de Metges reclama a Sanitat una «solució immediata», el Ministeri veu impossible convocar un examen extraordinari ja que «l’elaboració de les proves comporta més de sis mesos de feina» i suposaria un retard en l’adjudicació de places. Mentrestant, la desesperació d’uns joves que porten mesos de preparació duríssima (després d’anys d’esforç) i veuen ara el seu futur en suspens.

El problema no és senzill de resoldre, però la solució no pot ser l’abandonament dels opositors. Sembla imprescindible una solució de consens i, posats a fer, abordar un debat en profunditat sobre l’examen MIR i la seva capacitat de millora. Mentre que el seu punt fort és la transparència i l’equitat, la seva debilitat és el pes memorístic de la prova i el que això comporta. Des d’una orientació determinada de l’ensenyament universitari fins al negoci de les acadèmies de preparació a l’examen.

El salconduit

Meritxell Budó ha dit que «està sobre la taula» la inclusió de l’excepció cultural com una possibilitat per saltar-se el confinament comarcal, amb garanties, per descomptat, és a dir, amb el salconduit que oferiria l’entrada a l’espectacle per circular més enllà de la pròpia comarca. La cultura, devastada, exigeix un tractament diferencial perquè és conscient que una mobilitat d’aquest tipus permetria un lleuger respir. És un clam del qual també es va fer ressò una altra portaveu, la del grup parlamentari de Junts per Catalunya al Parlament. Elsa Artadi, el dia abans, va defensar la flexibilització perquè «cal donar més vida a aquest sector cultural que ha estat tan afectat». No hi puc estar més d’acord.

La sorpresa (¿o ja no són sorpreses?) és que Artadi va parlar des del faristol oficial de la Cambra catalana com si, recollint les protestes de la ciutadania, reclamés al Govern una mesura urgent i necessària. Com si ho fes des d’una oposició militant. ¿Que potser el partit d’Artadi no és part de l’Executiu? ¿Que no té la potestat per decidir el que ella presenta, amb gestos i paraules, com una reclamació ciutadana? El desori és colossal, esperpèntic, punible.