«Em van destrossar l’autoestima»
La pressió al Conservatori Professional de Dansa (CPD) arruïna els somnis de molts abans de fer el salt professional. Alguns alumnes surten tan traumatitzats que abandonen, d’altres tiren endavant en altres centres. Cinc antics estudiants, entre ells Janna Mir, relaten experiències d’humiliació i pressió màxima.
Janna Mir, exalumna del Conservatori Professional de Dansa (CPD) des de fa 10 anys, encara recorda la bulímia que va començar a desenvolupar quan, als 16 anys, va passar de treure notables a suspendre al cinquè curs. Sempre ha pensat que la seva activitat com a líder estudiantil va afectar el seu desenvolupament.
«Portava al centre des dels 12 anys i als 16 vaig passar de ser de les millors a tenir 4,5 i 5. De cop es va considerar que el meu rendiment no era el mateix i em van marginar a les classes». La seva mare, professional de la dansa, no entenia res. «Van anar en contra meva. Havia liderat una sèrie de protestes i cassolades a l’atri», recorda avui, als seus 27 anys. Li van plantejar repetir. «Deien que em faltava maduresa». Era difícil assumir no només el missatge sinó el menyspreu d’alguns. «La meva professora d’especialitat, que ja no està al centre, no feia res més que criticar-me: que si necessitava cames més llargues, que si m’havia engreixat, que si era dolenta en contemporània..»
Aquella situació li va crear inseguretat. Va aparèixer la bulímia. Al final, si es tractava de madurar, millor repetir l’últim curs i no el penúltim. Així ho va pactar la seva mare pensant a treure-la d’allà al més aviat possible i matricular-la en un altre centre on va acabar els seus estudis. Després va cursar un grau superior a l’estranger.
«Als tres llocs on vaig fer proves em van acceptar. Em vaig matricular al Conservatori Real d’Anvers. Hi havia molt nivell». Uns anys després, quan va arribar el moment d’anar a càstings per trobar feina com a intèrpret, no va poder més: «Em vaig bloquejar, de sobte no volia que ningú em jutgés. Tenia pànic de sortir a escena. Em vaig trencar». Vomitava entre classe i classe. Allò la va fer recapacitar: va tornar a Espanya i va buscar ajuda. Fa anys que fa teràpia. «El trauma ve de tot el que va passar a l’Institut del Teatre, una cosa molt profunda que va sortir quan menys m’ho esperava. L’autopressió després de viure un episodi tan fort a una edat tan fràgil va destrossar la meva autoestima», assenyala. «Falta pedagogia artística. Com a adolescent allà normalitzes que si vols ballar has de seguir el rotllo als professors. L’ambient de l’IT és molt tòxic. Hi ha altres maneres d’ensenyar».
Gerra d’aigua freda
Allò de repetir no és estrany al CPD. Fins i tot havent aprovat, t’ho recomanen. «Jo ho havia aprovat tot, vaig veure les notes amb 7, 8 i 9, però em van dir que havia de repetir cinquè. Si m’hi negava, ja sabia on era la porta. Això, a un any de llicenciar-te i obtenir el títol», explica una exestudiant que va coincidir amb la Janna. «Em van vendre que de tots era la que tenia el millor perfil per entrar a IT Dansa i m’aniria bé repetir», diu amb referència a una prestigiosa companyia de postgraduats, un bon trampolí al món professional que no va assolir. «Va ser recollir el diploma i penjar les sabatilles. No vull saber-ne res d’aquesta gent». Prefereix que el seu nom no aparegui, ja és prou dur reviure tot allò.
Maltractament psicològic
Durant el curs passat, una altra repetidora que estava estudiant l’especialitat de Ball Espanyol ho va deixar després de quatre anys al CPD. «Estava repetint i al febrer em van suspendre. Com que el feedback que m’havien donat era bo fins aleshores, no entenia res. Vaig haver d’anar professor per professor a preguntar on fallava. Un em va dir: «No et preocupis, amb 19 anys tens tota la vida al davant, això no és per a tu». La psicòloga del centre li va recomanar recolzament extern. «L’especialista em va dir que jo no tenia cap problema: que si estava trista i malament era per la manera com m’havien tractat». Actualment estudia al Conservatori de València.
Una altra exalumna més antiga recorda: «En el seu moment, allò em va afectar, després ho he positivitzat. Jo vaig entrar a quart amb 19 anys [cada any hi ha unes quantes places per alumnes nous], i em van passar a cinquè. Va ser dur però em vaig posar les piles ràpid. Assistia a totes les classes i complia amb tot però van decidir no aprovar-me. Compaginar Belles Arts i Dansa els semblava malament», resumeix. «Tot i que no tots els professors hi estaven d’acord, vaig acabar repetint. Em vaig sentir com l’ovella negra per no tenir el perfil estàndard».
Poca diversitat
Un altre alumne d’aquella època, que va entrar amb 21 anys a quart de clàssic, critica «una intolerància extrema a la diversitat». I afegeix: «El que volien era un ramat d’ovelles». Ell va arribar al CPD amb ganes de menjar-se el món. Havia estudiat a l’Eulalia Blasi i la Coco Comín. «A l’IT van destruir tota la meva autoestima, la meva seguretat, vaig acabar sortint amb taquicàrdia, pensant que no era digne de sortir a l’escenari». A l’IT li deien: «No entraràs mai en una companyia de dansa, a tot estirar faràs una mica de tele» o «estires les cames com un ballarí de Tele 5». ¿Algun comentari positiu? «No, mai. Hi havia nul·la empatia, congruència, capacitat d’escolta i motivació per progressar.» Va abandonar el centre però va acabar ballant.