El blues de l’última cotorra
Els museus de ciències podrien ser bancs genètics dels éssers vius que l’humà extingeix
5/4/21. Després d’una radiografia a l’Hospital de Palamós, teclejo encara commocionat. Els antres on remullar-se la gola amb un glop de rom tanquen a l’hora del te, i renyir pel bergantí més ràpid, o la més bella d’entre els mascarons de proa, només sona propi d’una pel·lícula d’aventures. Per la qual cosa el nas inflat i fissurat no es deu a una baralla entre marins; ha sigut un accident ornitològic. En el meu retir de tres dies, disfruto d’Una habitación con vistas. Gavines descarades, pardals esquivant el gat negre i parelles de tórtores turques posades en pins de llarga història natural.
Però l’entrada en escena de la tórtora europea ha portat el desastre. I no és que les dues espècies columbiformes hagin entaulat batalla; són alienes als vicis humans: anglesos i otomans van lluitar a mort durant la Primera Guerra Mundial. El problema rau en la malaptesa d’aquest primat. He volat cap al balcó per fotografiar l’estampa –dos coloms de la pau, el turc i l’europeu, reunits un segle després– i, per una vegada en la vida, el meu cap de pardals ha topat amb la dura realitat: la invisible lluna de vidre.
7/4/21. Em desperto amb l’ull esquerre de vellut. Potser és la metamorfosi a mascarell emmascarat de les Galápagos, o l’avís que em guareixen les ferides sense escriure sobre la cotorra de Carolina.
La joia desitjada
El fil dels successos es remunta al febrer, amb la publicació del Diario del río Misisipi (Nórdica). Agnès Font em va enviar l’anunci i, per convergència evolutiva, va arribar el whatsap del periodista i ornitòfil Ernest Alós: «Mira què tinc». Era la joia desitjada: els viatges –entre el 1820 i el 1821– del naturalista John James Audubon. Les seves il·lustracions són venerades per qualsevol amant de les aus; és a dir, tot aquell que, com la meva mare, no va quedar traumatitzat després de Els ocells de Hitchcock. Tot i que més horror pot infondre l’expedició ornitològica d’Audubon. Al XIX els científics de camp no portaven càmeres fotogràfiques ni de vídeo, sinó fusells. La manera de capturar, classificar i dibuixar els éssers vius era matant.
Vaig avisar l’amic, i cap d’ala, Jacinto Antón. Visibles o invisibles, li apassionen tant els ocells amb plomes com els de motor, però vaig aterrar tard; ja buscava el llibre. El mateix que el naturalista Cristòfol Jordà. Aquest em va parlar d’un colorit psitàcid; el va descriure i il·lustrar Audubon en el seu titànic compendi The birds of America (1827-1838): la cotorra de Carolina. Avui extinta, un dels pocs exemplars taxidermitzats, a tot el món, es conserva a les Guilleries. Tòfol aconsellava contactar amb l’ornitòleg Martí Boada. Allò adquiria caires holmesians ja que, al seu torn, el savi Boada em va facilitar el telèfon de David Masferrer; descendent de Marià Masferrer, una cosa així com l’ànima bessona de la família Salvador i el gabinet de curiositats (Institut Botànic de Barcelona-CSIC) que avui reprodueix el Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
Al segle XIX va col·leccionar aus, insectes, mamífers, fòssils, minerals i va iniciar l’actual arborètum de Masjoan (Espinelves). Precisament, la meva segona trucada al David va ser mentre plantava avets junt amb el seu pare, Ramon Masferrer. Expliquen que el
Un dels pocs exemplars de cotorra de Carolina, ja extinta, es conserva taxidermitzada a les Guilleries
Marià, en un viatge als Estats Units molt a principis del XX, va tornar al mas amb sequoies, altres espècimens i una cotorra de Carolina que, a diferència d’Audubon, no va caçar, sinó que va adquirir i va taxidermitzar. Degué ser una de les últimes, ja que va plantar les sequoies el 1911 i els albiraments més actualitzats de la cotorra daten de 1910. Es va extingir el 1918 amb la mort de l’últim mascle, conegut, que vivia al zoo de Cincinnati.
Marià Masferrer, al naturalitzar la cotorra d’Espinelves, la va convertir així en un dels escassos vestigis biològics de l’espècie. Efectivament, gràcies a ella, el biòleg Pere Renom i el genetista Carles Lalueza-Fox n’han pogut recuperar el genoma. La prova que els museus de ciències naturals (Masjoan ho ha de ser), si no hi posem remei, a poc a poc es convertiran en bancs genètics dels éssers vius que l’humà extingeix. Esperem que no gaires més d’aquests animals es transformin en una cosa tan invisible com el vidre contra el qual va xocar el meu cap ple d’ocells.
Pn