Els vampirs de

«Hi ha llum al final del túnel». Aquí t’ho garanteixen amb obvietat pre-Covid. És el túnel de la Foixarda, a Montjuic. Es veu llum al final, sí, i una multitud tocant sostre. Sempre hi ha gent, hi vagis quan hi vagis. Muntanyes de motxilles al mig, cadires de càmping, ambient amistós. «És un punt de trobada», diuen dos joves. Un punt de trobada d’altura. Sembla una metàfora del món pandèmic: miris on miris, tothom s’enfila per les parets. És el nou esport ubic: l’escalada urbana ha fet boom.

«És el rocòdrom urbà més gran d’Europa», assegura el Manolo. «55 metres de llarg i 5,5 d’alçària», diu d’una tirada. Ell els ha recorregut de cap a cap per sostre i parets amb un trepant de cinc quilos a sobre.

«Ell és qui ha muntat tot això, ¿oi?». Dos joves d’uns vint anys el reconeixen al veure’l passejar per les altures. La majoria dels que s’entrenen a la Foixarda el coneixen de nom. ¿Manuel Sánchez Panera? No, ningú l’anomena així. És Manolo, el Heavy. «Per raons òbvies, que no són els cabells», riu ell ensenyant les entrades. 55 anys. Encara s’enfila per les parets a la velocitat de Spiderman. Té durícies a les mans que podrien fer rodes de premsa. Com a bon escalador, se li ha de donar corda. Et dirà que per aquest túnel ha vist des d’un gaiter provant l’acústica de matinada fins a rodar una escena porno.

«Quan tu poses una pedra en un lloc –esbufega–, mai creus que es convertirà en el que s’ha convertit». Fa 25 anys que el Manolo va començar a penjar preses a les nits a l’estil grafiter. Preses: així anomenen als agafadors amb què es formen les vies d’escalada. En deu haver muntat aquí 9.000, calcula.

«No vaig ser jo qui hi va posar la primera pedra», es treu importància. Ell va començar a anar-hi als 90 –recorda–, quan el van destinar a Barcelona. És de Vinaròs (Castelló). Va ser 25 anys en el grup de rescat de muntanya de la Guàrdia Civil. Té un petit centre a Esplugues (El Forat) i un fill-aranya que va aprendre a enfilar-se abans que a caminar.

«Per aquí passaven cotxes –fa memòria–, estava prohibit escalar. I per poder posar-hi preses, havia de venir de matinada». Es passava les nits allà penjat. «Com un vampir», compara. «I de conya, vaig fer un vampir», justifica. Allà segueix a l’entrada del túnel. S’ha convertit en el logo oficiós de la Foixarda. «La Fuxi», que diu ell, ara congrega diàriament multituds de cap per avall.

El túnel va acabar fent-se per als vianants i l’ajuntament es va fer càrrec del manteniment. Però el Manolo encara continua creant i penjant-hi les seves preses artesanes. ¿Per què? «No ho sé – s’encongeix d’espatlles–. Em surt de dins. Jo crec que és vocacional, això». Parla amb rubor d’heroi emmascarat. «Si un qualsevol com jo amb la seva bona fe ha aconseguit que tota aquesta gent sigui feliç i faci esport, ¿per què la resta del món va malament?».

Ara hi va de dia a muntar-hi les preses, però a hores discretes: «A les sis del matí». Fa set mesos que prepara una via que muntarà ben aviat: amb el seu coronavirus en format agafament, la seva xeringa gegant i fins i tot vacuna amb vampir. «¿Saps què hi posa a l’etiqueta? –riu–. Vacuna matata».

«L’escalada a Barcelona neix pel túnel», diu Antonio Pirruccio a tot just dos minuts del rocòdrom a l’aire lliure. Aquí es va aixecar el 2012 la sala d’escalada municipal Climbat, amb murs interiors de fins a 15 metres. «El nombre de socis

És el nou esport ubic. Segueixen obrint sales d’escalada ‘indoor’ en pandèmia i tot

«És molt terapèutic», et garanteix la Jimena abans d’enfrontar-te a 10 metres. Jimena Alarcón –gairebé mitja vida escalant– és la CEO de Sharma Climbing. El cognom del centre és de l’escalador americà Chris Sharma. Ell i la Jimena van estrenar la sala el 2015, just l’any en què es van casar. En plena pandèmia van obrir el segon centre a Madrid. A finals d’any inauguraran el tercer a Gavà. «Serà el més gran d’Espanya», avancen. Més de 4.000 metres quadrats.

El primer múscul que se’t bloqueja és el de l’avantbraç. «El famós Popeye», riu la Jimena. Sí, fa una sensació d’inflor que ni amb cinc llaunes d’espinacs animats. Al cap de 20 minuts tens menys capacitat d’agafament que Toni Cantó. «És el més normal en les primeres sessions», et tranquil·litzen. Tots s’acomiadaran de tu amb mirada de funeral. «Demà –garanteixen– et faran mal músculs que no sabies que existien». Ni que haguessis anat a posar cera i polir cera amb Karate Kid.

Tornaràs a empastifar-te les mans amb magnesi líquid. «L’escalada enganxa», ja t’ho ha advertit la Jimena. «L’escalada és caure i aixecar-se –sol dir Chris Sharma–. És la vida mateixa».n