«Participar en sis Jocs és una cosa que no em cabia al cap» |
L’estrena en els Jocs va arribar a Sydney l’any 2000. Des d’aleshores, aquesta palista gallega no ha faltat a la seva cita olímpica i aquest estiu, ja amb 39 anys, afrontarà la seva sisena participació. És la primera espanyola que ho aconsegueix, amb quatre diplomes al seu palmarès. Una medalla al Japó seria la culminació per a una piragüista que ha sigut dues vegades campiona del món i que compta amb set ors continentals. — Tenia un parell de possibilitats per aconseguir la seva plaça, però millor haver-ho fet la setmana passada i centrar-se ja en Tòquio.
— Sí, perquè ara tinc aquesta tranquil·litat, entre cometes, de saber que hi vaig, i em puc centrar en els Jocs. Fins ara Tòquio quedava en un segon pla, perquè el primer era guanyar el selectiu de la federació, com així va ser.
— Amb 15 anys el seu somni era anar a uns Jocs. ¿Es va imaginar que acabaria participant en sis?
— Si ja és difícil anar a uns Jocs, ni m’imagino això. Anar a Tòquio suposava estar entre les cinc millors del món, i és una cosa molt complicada de fer en tots aquests anys.
Que hagin passat dues dècades i hagi pogut anar a sis Jocs és una cosa increïble i un somni tan gran que no em passava pel cap.
—Amb sis participacions està fent història.
— Per això aquesta classificació per a mi és un somni, una cosa que, si t’hi pares a pensar, és molt bonica. Estic molt contenta per tota la feina que hi ha al darrere, perquè l’esport no és bufar i fer ampolles, hi ha molts moments durs, i això és una recompensa.
— ¿Ha sigut molt dur aquest any després de l’ajornament?
— Ha sigut diferent, però també és una vivència que li ha tocat a tothom, un obstacle en el camí. Va ser dur quan es va declarar l’estat d’alarma l’any passat, i deien que es disputarien els Jocs tant sí com no, perquè sabies que en 15 dies tindries un selectiu i jugaves en desavantatge respecte a palistes d’altres països que no estaven igual que Espanya. Quan es van ajornar va ser un alleujament, però el més difícil de portar són els dubtes sobre qüestions que no depenen de tu.
— Només queden uns quants mesos per a la competició. ¿Anarhi ja és un premi o comença a marcar-se altres objectius?
— El primer premi és anar-hi, és clar, però ja n’he disputat cinc més, així que no em puc quedar aquí. M’entreno per millorar, per esgarrapar mil·lèsimes a aquests 200 metres i per arribar forta i en les millors condicions.
— ¿Es conforma amb un nou diploma o anirà a buscar la medalla?
— Vull entrar a la final, però en un 200 una vegada ets allà no funciona pensar si puc quedar setena o vuitena. L’esport no és conformisme, i tots els que entren en una final olímpica de 200 tenen opcions de medalla, i després pot ser que l’aconsegueixin o no, perquè depèn de molts factors. Jo intentaré lluitar per ser a dalt de tot.
— La gran incògnita serà saber com seran aquests Jocs tan marcats per la Covid-19...
— Sí, hi ha molta incertesa, perquè els dubtes són continus. Si els que prenen les decisions encara no ho saben, imagina’t jo. S’haurà de veure l’evolució de la vacunació... Però és clar que seran uns Jocs diferents.
— Imagino que també lamentarà les restriccions, que impediran que la seva família pugui disfrutar-los amb vostè.
— Seran uns Jocs Olímpics molt diferents perquè no se celebren l’any que havien de fer-se, amb restriccions i sense que el públic hi pugui accedir lliurement. I sembla, a més, que a la vila olímpica només podran ser quatre dies els esportistes que competeixin per mantenir al màxim les bombolles, i després has d’anar-te’n fora. Ja havia estat al Japó amb la meva família en una competició el 2019 i ara la idea era tornar però... Almenys ens queda la sort d’haver-hi estat ja.
— ¿D’on treu la motivació després de tants anys a l’elit?
— La motivació surt del fet que m’agrada aquest esport, el disfruto, i no només dels resultats, sinó del recorregut. Disfruto dels entrenaments, d’uns més i d’altres menys [rialles]. Quan fas el que t’agrada tot és molt més suportable.
— ¿Ja coneix el full de ruta que seguirà de cara a Tòquio?
— No, encara no he parlat amb el meu entrenador [Daniel Brage], però la idea és acudir a una competició internacional, que en aquest cas seria la Copa del Món de Szeged a Hongria.
— ¿Els de Tòquio seran els seus últims Jocs Olímpics o seguirà amb la seva idea d’anar any a any?
— Vull anar any a any. No m’he posat data de caducitat. Mentre hi hagi resultats i motivació per entrenar-me seguiré. Entre cita i cita olímpica hi ha moltes coses i la motivació va sortint d’allà, perquè no funciona el fet de pensar que aquest entrenament que fas et servirà per a d’aquí quatre anys.
— Vostè sempre ha tingut una facilitat innata per al 200. La teoria marca que aquesta explosivitat necessària per a aquesta distància es perd amb els anys, però sembla entossudida a portar la contrària...
— En principi és així, però jo no em guio per aquestes teories ni per l’edat, sinó per les meves sensacions. Jo em sento bé i em refio del que diu el cronòmetre, perquè els resultats són reals.
— ¿El seu èxit més important ha sigut compaginar l’esport amb la seva vida personal? Té una filla, feina, dues carreres...
— És que és una cosa fonamental, perquè la vida no es redueix a una sola cosa. És la feina, la meva vida i les meves necessitats personals, un puzle que et dona equilibri i capacitat per poder aguantar tot això.
— ¿Canviaria les sis participacions per una medalla?
— No, em quedo amb totes sis i amb els 20 anys que fa que soc a l’elit. Per a mi això ja és una medalla, tot i que si en poden ser sis i una medalla, molt millor.
n