Vexacions en dansa
Els estudiants de ball de l’Institut del Teatre, entre els 12 i els 18 anys, denuncien humiliacions contínues de professors i ambient «tòxic»
Un altre curs tòxic transcorria, i transcorre, en paral·lel a l’escàndol de presumpte assetjament sexual a l’Institut del Teatre (IT) que el febrer passat va provocar que Joan Ollé fos apartat de la docència i la dimissió de Magda Puyo i tot el seu equip directiu. Els alumnes del Conservatori Professional de Dansa (CPD), integrat en la institució, denuncien vexacions i abusos de poder per part de professors del centre, com ja van fer els seus companys de l’Escola Superior d’Art Dramàtic.
Es tracta, en aquest cas, d’estudiants de 12 a 18 anys els cossos dels quals són les seves eines de treball. «Amaga la panxa que et surten les botifarres», «estreny el cul perquè no se’t vegi la cel·lulitis», «noies, estigueu més quietes que només serviu per decorar» o «no t’entossudeixis a ser lletja» són exemples de les humiliacions verbals que els adolescents afirmen rebre sovint. La nova directora de l’IT, nomenada de manera provisional després de la dimissió de Puyo, és Núria Plana, professora de dansa clàssica que fa 22 anys que és al centre, on imparteix classes tant al CPD, que forma ballarins de dansa clàssica, contemporània i espanyola, com al Conservatori
Superior de Dansa (CSD), que concedeix la titulació de professor de dansa o de ballarí i coreògraf. Els futurs ballarins reclamen ser escoltats. Volen participar en la creació d’un codi ètic, així com el recolzament de nutricionistes i psicopedagogs. Aquest diari ha intentat parlar amb la directora del CPD, Marina Escoda, i amb professors. Sense èxit.
Coreografia de protesta
Aquesta mateixa setmana van organitzar una coreografia de protesta a l’atri, que va començar amb una trentena llarga d’alumnes tapant-se la cara amb cartells on s’hi llegien frases de professors a les aules com les citades a dalt. «Volem que les coses canviïn, que les noves generacions no hagin de passar pel mateix que nosaltres», explica un membre de l’assemblea que prefereix
quedar en l’anonimat.
Tot i que després de la dimissió de l’anterior equip la Diputació de Barcelona, màxima responsable del centre educatiu, va assegurar que l’opinió dels alumnes seria tinguda en compte en l’elecció de la direcció –en principi durarà fins al 30 de novembre, quan es convocarà un nou concurs públic–, Plana no ha comptat ni amb el vot dels alumnes de dansa, que hi van votar en blanc, ni amb el dels de teatre, que hi van votar en contra. «Ella era la mà dreta de Puyo. És tres quarts del mateix», critiquen els alumnes de dansa, que encaren la recta final del curs 2020-21 entre el repte de passar les avaluacions i les seves activitats reivindicatives. Han pres bona nota de l’ocorregut a la secció d’art dramàtic de l’IT. La particularitat del
CPD és que la majoria dels alumnes són menors. Va de primer d’ESO a batxillerat i en surten amb la titulació d’ESO, batxillerat i grau mitjà de Dansa. Això, si no ho deixen abans. Molts no aguanten la pressió a què els sotmet un sistema educatiu on alguns professors exerceixen l’autoritat de forma despòtica. En total són uns 200 alumnes i n’hi ha una vintena per classe aproximadament.
Falta de control
Una estudiant, que també reclama l’anonimat, denuncia la filosofia del centre i la falta de control sobre els docents i les seves tècniques. «Un professor utilitzava com a tècnica d’escalfament que tots ens poséssim a córrer i toquéssim el cul dels altres, ell inclòs en el joc. També necessitava escalfar-se», diu amb sorna. També parla de discriminació i arbitrarietat, i no és l’única. «Hi ha professors que només es dediquen a ensenyar als seus favorits. La resta som a la classe i fem el que podem. Fa uns anys ja ens vam queixar d’aquest tracte desigual. No hi va haver resposta des de direcció general».
Com els seus col·legues, els estudiants de teatre, estan cansats de ser ignorats. «Mai ens han explicat que hi hagi protocols contra
Cartells escrits pels alumnes que recullen frases vexatòries que els han dit alguns dels professors del centre. abusos al centre ni què podem fer davant d’ells. Hi ha hagut una falta de comunicació total. Esperem que pugui canviar», assenyala. «Si critiques els professors pots acabar malament. Som pocs estudiants i hi ha por de parlar», reconeix. La seva petició de poder crear una bústia a disposició dels alumnes per recollir les seves queixes va ser prohibida: «Ens van dir que era il·legal», explica.
El que sí que van fer va ser penjar cartells al centre amb frases humiliants que havien enfonsat més d’un a classe, com els que van utilitzar després a l’acció reivindicativa: «No teniu condicions per ballar», «a Rússia hi ha una operació per allargar les cames», «tant de bo existís un detergent per treure les corbes», «no t’entossudeixis a ser lletja», «les noies amanida, els nois filet», etcètera. Aquestes frases, sens dubte, no ajuden a combatre la bulímia i l’ansietat que lamentablement solen aparèixer tard o d’hora si un s’obsessiona amb el cos a una edat tan primerenca. Els estudiants demanen un altre tracte, més classes de nutrició i més ajuda psicopedagògica.
Els alumnes, ara agrupats en una assemblea per reclamar canvis, van sorprendre un dia amb una acció en la qual van anar a classe vestits del sexe oposat. «Ho vam fer per reivindicar un tracte més igualitari, però, com va passar quan vam penjar els cartells, vam tornar a ser molt criticats per alguns professors –diu l’estudiant anterior–. ‘Ara veureu el que es pateix sent un noi’, ens va amenaçar un. ‘Reivindiqueu la igualtat però pengeu fotos sexualitzades i ensenyeu el cul’, ens va dir una altra. Algunes noies es van posar a plorar. No entenen res. Els professors volen fer-te sentir petit, utilitzen el sarcasme per dir-te coses heavies». D’altres, directament, insulten. «Haver de sentir a classe comentaris vexatoris per la teva orientació sexual és inacceptable». Però, per ara, ningú ha entonat un mea culpa. Hi ha tensió als passadissos i les aules.
Institució arcaica
Els preocupa que no hi hagi un canal de comunicació segur per parlar de tu a tu. «Els professors ens envien el missatge que treballant junts canviaran les coses, però la nostra sensació és que ens volen callats perquè no canviï res i menys que surti a la llum tot el que passa», assenyala el primer estudiant. La principal eina d’un ballarí és el seu cos. Els canvis dels 12 als 18 anys són molts i els comentaris despectius no hi ajuden. «¿Per què no ens fan cursos de nutrició? ¿Per què no hi ha un equip de psicopedagogs? ¿Per què no formen els professors en diversitat de gènere? És una institució antiga i arcaica, tot i que la gent té la idea que és molt liberal».
«Volem que les noves generacions no hagin de passar pel mateix que nosaltres», diuen