Els refugiats del Sant Pau
El projecte ‘30 dies, 30 històries’ posa cara i dona veu a les persones que troben empara al gimnàs del Raval eternament amenaçat.
El Kamal somia ser matemàtic. S’aixeca cada dia a les set del matí per anar a la parròquia de Santa Anna a esmorzar. Cafè amb llet i magdalenes. Després va fins al gimnàs social Sant Pau a dutxarse i arreglar-se, i sol dinar al centre de dia Dar Chabab, la casa dels joves, espai per a nois sense llar gestionada per la Fundació Sant Pere Claver al Fort Pienc. Explica que va arribar a Europa el dia en què feia 18 anys. Al Marroc solia ser sempre el primer de classe. A Barcelona, recull ferralla per sobreviure, i sempre que pot s’acosta a la biblioteca a agafar algun llibre amb el carnet d’un amic. La seva història, i la seva cara, és una de les 30 del projecte 30 dies, 30
històries, de la fotògrafa Laura Abad Torrent. Una mena de compte enrere artístic, però també rebel. Trenta són els dies que té el mes d’abril i els dies que quedaven quan va començar la campanya per a la nova data de desnonament de l’emblemàtic enclavament, en què un miler de persones com el Kamal han trobat refugi durant la pandèmia.
La fotògrafa, veïna del Raval, feia temps que donava voltes a la idea de retratar les persones que van diàriament a dutxar-se al Sant Pau. La notícia de la nova data de desnonament, el 30 d’abril, va coincidir amb la caiguda d’un parell de projectes per la Covid, així que va veure clar que era el moment. Es va presentar al gimnàs amb la seva càmera i els va presentar la idea: posar cara a totes les persones que cada matí fan cua al carrer, a la ronda de Sant Pau. Reivindicar les dures vides que hi ha darrere de cadascun d’aquests usuaris i reivindicar, també, la feina que fa aquest gairebé permanentment amenaçat espai amb 80 anys d’història, la imprescindible funció social del qual ve d’infinitament més lluny que la Covid.
«Cada dia torno del gimnàs tocada. Totes les històries són dures. Tots m’han impactat molt. Sempre m’ha agradat la fotografia social, però no havia treballat mai tan de prop amb gent en una situació de tanta vulnerabilitat. Fa poc, per exemple, vaig fer la del Kaourou, un noi de Mali de 22 anys que llegeix molt i s’expressa superbé. Em va explicar coses que em van arribar molt. Escoltantlos t’adones de moltes coses. Alguns, com ell, són nois molt joves que només que els donessin una petita oportunitat, una vivenda... La situació de carrer, per a ells, és una cosa superbèstia. Al Kaourou li agradaria ser professor de literatura, però ell ha d’enviar diners al seu país. Són 12 germans. Però alhora no troba feina de cap manera...», relata la fotògrafa, a qui se li va quedar clavada una frase: «La gent ha d’entendre que estem obligats a fer cua al carrer per entrar a un lavabo; ens miren quan passen al costat d’aquesta cua i això ens fa mal».
«Aquests nois són un col·lectiu tan estigmatitzat... I parles amb ells i els veus tan joves, tan nens, tan fràgils...», destaca Abad Torrent, que el primer llaç que va tenir amb el Sant Pau va ser llogar-los una bicicleta estàtica per emportar-se-la a casa durant el confinament (un dels variats mètodes de la cooperativa per aconseguir fons per tirar endavant).
La fotògrafa Laura Abad comparteix diàriament una foto de persones que van al local
«Cada dia torno tocada. Totes les històries són dures», confessa la creadora
A més de la fotografia diària, que pengen a les xarxes socials del Sant Pau, la iniciativa acompanya cada imatge amb un petit text, escrit també per la fotògrafa. «Arribo allà al matí, munto les meves coses i m’espero a veure qui entra. El fet d’asseure’t a parlar amb ells 15 minuts abans de posar-te a disparar fa que es relaxin una mica, i a mi m’ajuda a entendre qui és la persona que tinc davant. Després, amb el que m’han explicat, escric els textos. Jo no crec que una imatge val més que mil paraules. Les paraules importen. Les paraules donen una dimensió molt més gran a la foto», reflexiona.
Negociació encallada
Aquest 30 d’abril, ara com ara data marcada per al desnonament del gimnàs, suposa un nou punt d’inflexió en una història de resistència. Des que fa gairebé una dècada, el 2012, un grup de treballadors de l’històric gimnàs va decidir transformar-lo en cooperativa per salvar-lo i convertir-lo en espai de referència per a la vida comunitària al barri, l’edifici, a la frontera entre els barris del Raval i de Sant Antoni, ha passat per una infinitat de moments similars.
Després de la penúltima data de desnonament el mes de gener passat, propietat i ajuntament es van donar dos mesos per intentar arribar a un acord. Ha passat el temps i aquest no ha arribat, per tant, la maquinària judicial va tornar a posar-se en marxa.
El regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, assenyala que no han parat de negociar en tot aquest temps. «Volem comprar el gimnàs, però no estem disposats a pagar el que ens demana la propietat. La nostra oferta és de 9,5 milions, que és un preu similar a compravendes que s’han fet en els últims temps a la zona», apunta el regidor, que assegura que la propietat demana la xifra inassumible de 14 milions.
L’espai està amenaçat per una pròxima ordre de desnonament
El consistori ofereix 9,5 milions pel local; la propietat en reclama 14