Trànsit reial en temps convulsos |
La mort de Felip d’Edimburg obre una nova etapa en la Corona britànica, amb una reina que dijous compleix 95 anys. Però ni historiadors ni reporters creuen que Isabel II abdiqui.
L’adeu a Felip d’Edimburg ha obert l’últim capítol del regnat més llarg en la història de la Gran Bretanya. Isabel II, ara viuda, complirà dijous 95 anys. L’enterrament a Windsor de qui va ser el seu marit durant set dècades, té alguna cosa d’assaig general. Era inevitable veure-ho com el preàmbul cap a una nova era en la monarquia britànica que no trigarà a arribar. Un trànsit en temps convulsos, quan la crisi de la pandèmia encara no està resolta, amb el país delmat econòmicament, aïllat d’Europa i amb els Windsor embolicats en noves guerres i escàndols familiars. De com respongui la institució a aquests desafiaments dependrà el seu futur.
Isabel II va reprendre l’agenda i va participar en un primer acte oficial quatre dies després de la mort del seu marit amb motiu de la jubilació de William Peel, el seu Lord Camarlenc. A més de mostrar gratitud cap a qui va estar al seu servei durant 14 anys, la sobirana va enviar un senyal molt clar que continua al seu lloc malgrat el dol.
Historiadors i reporters reials coincideixen que no té intenció d’abdicar. «Tot i que la pèrdua del príncep Felip és devastadora per a ella personalment, no crec que tingui un impacte en el seu paper com a monarca», afirma Joe Little, director.
La popularitat de la reina és indiscutible, però aquesta estima altament sentimental cap a la seva persona no es traslladarà necessàriament a la institució, ni al seu hereu, el príncep Carles, de 72 anys. El país ara és molt diferent del que era després de la Segona Guerra Mundial, però la monarquia no ha canviat tant. Després del desastre amb Diana de Gal·les, el nou fracàs a l’hora d’incorporar la nouvinguda Meghan Markle ha resultat un signe més de la rigidesa i inflexibilitat de la Firma. En el cas de Markle, se li ha de sumar a més el debat mai confrontat del racisme al si de la institució.
Forma de patriotisme
En els llargs anys isabelins, una narrativa bèl·lica i imperial s’ha mantingut com a forma inatacable de patriotisme. Els demagogs del Brexit han utilitzat aquesta nostàlgia sense pudor. Avui, la societat britànica, molt més diversa en origen, color de pell i credos, qüestiona el passat. «Hi ha un debat sobre com la Gran Bretanya ha de mirar la seva història», diu el columnista Daniel Finkelstein. «Ens movem cap a una comprensió més rica del nostre passat, que inclou errors i no només èxits». A molts de les noves generacions, la Corona no els representa. Pitjor encara, la veuen com a perpetuadora de l’orgull de l’Imperi.
La popularitat de la reina és indiscutible, però no es traslladarà necessàriament al seu hereu