Senyora Freedom
A William Klein li diuen iconoclàstic, però en realitat és un tocanassos. Un exemple són les fotos de Nova York dels anys 50 que podran veure’s a Palència al I Festival Internacional de Fotografia de Castella i Lleó a partir del 19 d’abril. Klein va ser un fantàstic fotògraf de moda, però quan Vogue li va comprar la idea de retratar els carrers de la ciutat, va optar per captar criatures amb pistoles, dones sense nord i gent gastada pel soroll, el fum i la violència. El resultat no va ser el que la revista esperava i Klein va haver de mudar-se a París, on encara viu, perquè el cineasta Chris Marker, editor al segell Seuil, les convertís en un llibre amb el qual Europa va veure una cara menys cool de Nova York.
La seva exhibició, tan a prop de Madrid, ve com l’anell al dit a una campanya electoral en què la favorita, **Isabel Díaz Ayuso**, va presentar un espot on corre sense parar i enllaça més del que el seu equip imagina amb l’obra de Klein, que a més de fotos va fer pel·lícules. Per a una d’aquestes va embarcar Simone Signoret, Serge Gainsbourg i un altre francès que de vegades és polític i de vegades periodista, Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig. Amb ells va rodar una sàtira sobre la política mundial del moment –Vietnam, maig del 68, el comunisme– i la va titular Mr. Freedom.
Mr. Freedom es presenta com a superheroi, però en realitat és un malvat, un que porta la paraula llibertat tot el dia als llavis i crida davant un grup d’exaltats que l’aclamen: «¡Els rojos i els negres són el problema!». Hi ha una escena brillant en què un personatge anomenat Maria Magdalena etziba al protagonista: «¡Feixista!», i a ell, tot i que valent i descarat, comencen a sortir-li nafres pel cos. Mig segle després, la ficció ha superat a la ficció –¿quina altra cosa és una campanya?– i quan a Ayuso algú la defineix d’aquesta manera, ella parla del «costat bo de la història» i aleteja les pestanyes, com qui rep un elogi.
Hi ha coses de les quals és millor pensar que no han passat. Potser per això William Klein va rodar Mr. Freedom després de participar en Loin du Vietnam,
un documental guiat pel mateix Marker –que alguna cosa de tot això sabia: va ser el pare de l’anomenat documental subjectiu– i codirigit per cineastes com Agnès Varda o Jean-Luc Godard, entre d’altres, que van donar la seva visió d’aquella guerra. «Els documentals tenen poca repercussió i avorreixen tothom», va dir Klein, i potser tenia raó. Ves a saber què dirà ara, tants anys després i als seus 92, en una societat on s’escupen coses –tuits, eslògans, espots– que és millor creure que són mentida. El problema és que tractant-les així augmenta la possibilitat que es repeteixin. Potser per això Klein va colar imatges reals de manifestacions contra la guerra del Vietnam a Mr. Freedom,
una pel·lícula divertida només en part i desesperançadora fins al final, ja que tot i que el protagonista en fa prou amb la seva ineptitud per anul·lar-se al detonar una bomba que li explota a la cara, és obvi que no és l’últim de la seva espècie i que aviat tindrà recanvi.
nEl Mr. Freedom de Klein es presenta com a superheroi, però en realitat és un malvat