Acrimònia i ignorància
Picabaralla al Congrés, una més, que en part li va anar de primera a Pedro Sánchez. Tocava discutir sobre l’estat d’alarma contra el coronavirus, però la mera menció a l’hemicicle de la Segona República, de la proclamació de la qual es complien dimecres 90 anys, va laminar qualsevol possibilitat de debat. Sánchez va dir que el canvi de règim el 14 d’abril del 1931 va suposar una «fita crucial» en l’esdevenir del país, i va ser com llançar-li una pastilla de Mentos a la Coca-Cola, gasolina a l’olivera o un bistec al dòberman. El cap de files de Vox la va qualificar de «règim criminal» i, el que és més greu, Pablo Casado, el líder d’una dreta que es podria desitjar assenyada, li va criticar al president la seva apel·lació a «una onomàstica» que va dividir els espanyols. Si dijous es va celebrar algun sant, va ser el de la paciència, que ve anhelant un mínim de política elevada.
Pobra, Segona República. Trista i sola.
Va arribar del braç de la primavera, però la joia només va esclatar a les grans i mitjanes ciutats. Una mica improvisada, com solen esdevenir les coses aquí, i sense que els seus líders fossin conscients del que els queia a sobre: la immensa tasca de reformar les estructures socioeconòmiques de l’Estat, modernitzar el capitalisme en un país essencialment agrari i, alhora, impedir una revolució proletària (o la secessió nacionalista). Per si no n’hi havia prou, calia muntar el puzle en un context de crisi econòmica mundial i amb la bèstia del feixisme en fase rampant. ¿Podia fer-se gaire en tals circumstàncies? La primera coalició de socialistes i republicans va intentar emprendre la transformació mitjançant l’aplicació de reformes a tres sectors: l’aristocràcia latifundista, l’Església i l’Exèrcit, Déu n’hi do. Van aconseguir, això sí, el sufragi femení, estendre l’escolarització i una Constitució puntera. Després van venir les picabaralles internes, el nefast Lerroux i alguns errors de càlcul, per descomptat. En paraules de Hugh Thomas, el nou règim sorgit després de la fugida d’Alfons XIII «va terroritzar la classe mitjana sense satisfer els obrers». Pobra, trista i sola Segona República. No va dividir ningú. La van rebentar. El 14 d’abril del 1937, en altres circumstàncies ja tràgiques, Antonio Machado va escriure un text en el qual explicava el que, per ell, havia sigut la república, arribada «amb les primeres fulles dels pollancres i les últimes flors dels ametllers». Va ser el govern d’«uns quants homes honrats» que van tenir «la insòlita i genial ocurrència de legislar atinguts a normes estrictament morals», i de fer-ho en el «sentit essencial de la història, que és el de l’avenir». Homes gens revolucionaris, plens de respecte, mesura i tolerància, que «ni van atropellar cap dret ni van desertar, de cap dels seus deures».
Pobra Segona República. Ni tan sols és possible encara parlar-ne sense acrimònia, sense tanta ignorància. Sens dubte, seríem gent diferent si hagués arrelat la seva llavor.
Sánchez va dir que el règim del 31 va suposar una «fita» i va ser com llançar carn al dòberman
n