Tota la genialitat d’Enric Miralles
Cinc exposicions i un cicle de conferències homenatgen el desaparegut arquitecte. La principal mostra es desplega a consciència al Tinell, el mateix lloc on es va celebrar la primera gran exposició sobre Gaudí després de la seva mort.
Per a uns és un geni, per a d’altres, un perfecte desconegut. Els primers són els seus col·legues, els arquitectes per a qui Enric Miralles (Barcelona, 1955-Sant Feliu de Codines, 2000) juga a la lliga de Gaudí, Sert i Coderch. Déu-n’hido. Els altres són una bona part del públic en general, desconeixedor del seu talent. Va morir massa jove per gaudir de popularitat. Però malgrat els seus només 26 anys de carrera, va aconseguir premis i va aixecar autèntiques obres d’art, entre elles el cementiri d’Igualada, recentment protegit com a BCIN (Bé d’Interés Cultural Nacional), la màxima distinció patrimonial catalana. Sense oblidar la que es considera la seva obra cim, la seu del Parlament escocès, a Edimburg, i la més coneguda de les seves peces a Barcelona, la reforma del mercat de Santa Caterina.
Posar remei al seu desconeixement popular és el que pretén l’estrenat programa –impulsat per la Fundació Enric Miralles amb el suport de l’Ajuntament i la Generalitat– dedicat a l’arquitecte, amb cinc exposicions i un cicle de conferències. «Donarem per bo el treball si el seu llegat qualla entre les noves generacions» i, de passada, «entre la ciutadania». Paraula de Joan Roig, comissari de la iniciativa juntament amb la viuda de Miralles, Benedetta Tagliabue. L’arquitecta afegeix objectius: «L’homenatge no només vol recordar la seva figura humana i professional, sinó també mantenir viu l’esperit del visionari, de l’experimentalista, com a manera de treballar i de veure el món». N’hi ha més. Miralles era polifacètic, així que el programa també se centra en els seus vessants de dissenyador, fotògraf i professor. No en va, va exercir la docència a Barcelona, Frankfurt i els EUA i és, segons el parer de la fundació, «l’arquitecte més estudiat i imitat pels estudiants del món occidental i oriental».
Trencar les regles
Amb tanta excel·lència, Roig tenia clar on s’havia d’ubicar la principal de les exposicions Miralles. A quarts de quatre..., al Saló del Tinell.
La raó és molt simple: en aquest espai es va desplegar la primera exposició dedicada a Gaudí després de la seva mort. Era 1956 quan els arquitectes del Grup R (Bohigas, De Moragas, Ribas...) el van homenatjar amb una extraordinària mostra que reunia fotografies de Francesc Català-Roca i una gran escultura del Park Güell en guix. Per a Roig, entre el modernista i Miralles «hi ha moltes similituds», sobretot la capacitat que tenien tots dos de traspassar la generació d’arquitectes a la qual pertanyien, d’agafar les eines dels seus coetanis i traslladar-les a una dimensió molt més important. Miralles sempre va tenir «l’àncora de la seva genialitat i les ganes de trencar amb les regles del joc. I això el va fer únic».
Així, on fa més de mig segle brillava la creativitat de Gaudí, llueix des de divendres passat (i fins al juliol) la creativitat de Miralles. La mostra reuneix quatre de les seves obres principals acompanyades de tots els materials que l’arquitecte va utilitzar per a la seva creació: dibuixos, maquetes i fotografies. Fins i tot llibretes personals, com les cinc que el van acompanyar durant els viatges que va fer a Escòcia mentre projectava la seu del Parlament. Aquesta és la que es considera la seva obra mestra i també una de les que més va costar culminar, perquè Miralles va morir poc després que es comencés a construir i va estar a punt de truncar-se la seva execució. Es va haver de pledejar perquè el seu despatx, capitanejat llavors per Tagliabue, pogués acabar el projecte.
El costat més artístic
Igual de complicat va ser aixecar el Pavelló de Bàsquet d’Osca: la coberta va cedir, per un problema de construcció, amb l’obra en marxa. Es va solucionar i amb èxit. De fet, una instal·lació sobre la peça li va valer a Miralles el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia del 1996. El Parc Cementiri d’Igualada i el Mercat de Santa Caterina són les altres dues obres que explica la mostra. La primera és un exemple d’arquitectura inserida en el paisatge; la segona, un referent internacional per la seva coberta. A l’Arts Santa Mònica també hi ha exposició, fins al juny, dedicada a Miralles: Photos & Collages, 170 peces artístiques inspirades en l’art de Hockney i MattaClark, que tan aviat expliquen la manera de treballar de l’arquitecte com la seva vida personal, dues facetes que, segons el parer de Tagliabue, «barrejava tant que sempre va treballar amb les seves dones», amb referència a ella mateixa i a Carme Pinós, la primera dona de Miralles, també arquitecta.
La tercera de les mostres, fins al desembre, té com a seu la Fundació Enric Miralles. Miralles. To be continued... exhibeix el treball realitzat per l’estudi Miralles Tagliabue EMBT durant els últims 20 anys. N’hi haurà dues mostres més. El Museu del Disseny, de maig a agost, desplegarà la faceta de dissenyador de l’arquitecte amb peces inèdites: els mobles que va dissenyar per a casa seva. I a l’ETSAB, de setembre a desembre, es parlarà de la seva faceta de docent. Al juny, el Col·legi d’Arquitectes acollirà una sèrie de conferències sobre l’arquitecte. Serà tot un any Miralles.