Els camins del Baix Guinardó
Després d’aconseguir fa una dècada rescatar de l’oblit i senyalitzar el vell camí de la Llegua en un dels murs del parc de les Aigües, a la plaça d’Alfons el Savi, el fundador del grup d’història d’Horta El Pou lluita ara per recuperar el topònim més anti
La cua d’avis per vacunar-se davant el casal de gent gran, en un dels extrems dels jardins del Baix Guinardó, fins fa només uns mesos jardins del Príncep de Girona, sembla un fidel retrat dels temps. Com ho és, en certa manera, l’esmentat canvi al nomenclàtor, fruit d’una reivindicació veïnal d’un barri sense una identitat gaire marcada per la seva ubicació de frontera, entre el Guinardó i Gràcia, en certa manera una continuació de l’Eixample i del Camp de l’Arpa. Trobar, enfortir i reivindicar aquesta identitat ha sigut un dels afanys i motivacions vitals de l’hiperactiu i tenaç Carles Sanz, un dels pares d’El Pou, Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, fill, sobra dir-ho, de l’enclavament.
A la plaça de l’Alfons el Savi, a pocs metres dels vells cavallets, tota una institució al barri, una placa sobre el mur de pedra que envolta el parc de les Aigües recorda que per allà passava el camí de la Llegua. Rètol de ferro de grans dimensions inaugurat l’any 2011, fruit de la incansable lluita de Sanz. «¡Volien cobrir el mur de ciment i els vaig dir que ni se’ls ocorregués tocar la pedra, que el que calia fer era recuperar el mur original, no tapar-lo!», asse- nyala l’activista veïnal, autor també del llibre El camí de la Llegua al Baix Guinardó, treball que va tenir molt a veure amb el fet que finalment el vell camí se senyalitzés.
De petit, Sanz jugava als descampats davant el que avui és el parc de les Aigües. Un dia, donant cops de pilota contra aquell mur de pedra, un senyor gran se li va acostar i el va renyar per estar espatllant la paret que marcava el Camí de la Llegua, ruta que generacions de barcelonins havien utilitzat per travessar aquesta part de la muntanya. El llavors petit Sanz, que aleshores tindria uns 10 o 11 anys, no va entendre gaire el que aquell home li deia, però aquell nom li va semblar de conte: el camí de la Llegua.
Tenacitat i memòria
Anys després, amb aquell misteriós nom gravat a la memòria va iniciar una investigació als arxius fins a descobrir plans originals en els quals va trobar no només el seu traçat, sinó també la seva història. I investigant sobre aquesta via, que va aconseguir reivindicar, va trobar també important material sobre el torrent de Lligalbé, nom que també deixa empremta i un altre vestigi rural del passat del Baix Guinardó en la reivindicació del qual es troba ara embolicat. La seva tenacitat, amb el suport de l’associació de veïns, ha fet que el districte hagi acceptat recuperar aquest vell topònim per als futurs jardins que ben aviat s’urbanitzaran al barri, just a l’enclavament pel qual passava el camí. «Hem aconseguit que es recuperi el nom, la pedra d’aquest altre tros de mur i que se senyalitzi per on passava el torrent. Està tot aprovat i als papers i hi estarem a sobre perquè es faci», exposa Sanz des del terreny.
Apassionat de la història del seu barri, Sanz es treu de la màniga una documentada i deliciosa anècdota a cada pas. Explica que el característic edifici d’estil neomudèjar que acull la seu del districte d’Horta, al costat del parc que limita el barri pel nord, a la façana del qual encara s’exhibeix el ja desfasat arc de Sant Martí pandèmic amb el dubtós Tot anirà bé, va acollir durant la Guerra Civil l’escola per als fills dels treballadors d’una empresa de les aigües en aquell breu període col·lectivitzada. També explica que l’actual centre públic Mas Casanovas, una altra de les construccions característiques del barri per aquest aire de castell de conte de princeses, amb les seves dues torres rodones, va ser, abans d’escola, un hotel, aixecat al costat dels terrenys en els quals va estar situat, tot i que per molt poc temps, el primer camp del Barça, el 1900.
Figuera centenària
I l’actual seu de l’associació de veïns del barri, a l’entrada del parc de les Aigües i d’estil neomudèjar, similar a la seu del districte, va ser al seu dia la casa del guarda, a pocs metres d’una de les figueres més antigues de la ciutat, catalogada com a arbre d’interès local per l’Ajuntament de Barcelona (i centenars de vegades fotografiada per amants de la botànica que acudeixen al parc expressament en la seva recerca.
Sobre el torrent de Lligalbé, la seva actual croada, Sanz comparteix que és el topònim més antic del Guinardó. Documentat des de 1147. «El seu nom fa referència a una masia que hi havia al vessant sud del turó de la Rovira», prossegueix aquest romàntic, que precisa que el reivindicat torrent baixava des de la muntanya per davant de la Casa de les Altures –l’actual seu del districte– i creuava la Ronda del Guinardó.
Els agradables jardins del Príncep de Girona es van desfer fa poc de l’avui impopular nom