Catalunya tindrà d’aquí 25 anys dos milions d’avis per cuidar
Els experts alerten que la vellesa dels ‘baby boomers’ ha de ser una prioritat en l’agenda polítican En només 15 anys, el 25% de catalans tindran més de 65 anys
El sistema de cures haurà d’afrontar que Catalunya tindrà aviat el 42% més de persones de més de 65 anys
En els pròxims 20 anys, Catalunya i Espanya viuran un canvi de tendència demogràfica. La generació més nombrosa, els anomenats baby boomers –nascuts entre el 1958 i el 1977– haurà entrat en la seva totalitat a formar part de la tercera edat. ¿Qui se’n farà càrrec? ¿Com es pagaran les atencions que necessitin quan no es puguin valer per ells mateixos? Aquestes són algunes preguntes que els demògrafs fa anys que es fan, i que responen taxatives. «Les administracions hauran d’invertir molts diners en ells si volen que el seu final de vida sigui digne», assumeixen diversos especialistes del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El gran repte rau a evitar les grans residències– de les quals molts reneguen després de la debacle del coronavirus– i potenciar les cures públiques a casa. La Generalitat es compromet a un canvi de model en menys de sis anys, però la realitat d’avui s’entreveu molt lluny d’aquest desenllaç.
A Catalunya hi ha avui 1,4 milions de persones més grans de 65 anys, i prop de 450.000 de més de 80. En tan sols 15 anys, els més grans de 65 ja seran el 25% de la població, 1,99 milions i el 2050 els octogenaris superaran la barrera del 10% dels catalans. El sistema de cures haurà d’afrontar el fet, per tant, que la població més gran de 65 anys serà ja el 2035 un 42% més nombrosa. «Estem ja a punt de traspassar aquesta frontera. I el problema no és només que siguin molts els avis, sinó que la baixa natalitat farà que hi haurà molt pocs joves per mantenir les transferències públiques que requereixi tota aquesta població. Els números de l’Estat del benestar no surten i el sistema estarà contra les cordes si no es prenen mesures respecte a això», avisa Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB.
El demògraf Jeroen Spijker ha analitzat a fons la situació de dependència de les persones grans a Espanya. Sosté la idea que la mortalitat que ha portat la pandèmia no impactarà massa en les projeccions de l’envelliment previstes. Les seves tesis apunten que el canvi cultural i generacional viscut per aquesta població tan nombrosa modifiquen el concepte de com resoldre el problema de cures en el futur. «Faltaran mans per cuidar-los, i els governs hauran d’omplir aquest buit», apunta Spijker.
El suport dels fills s’esvaeix
Ara com ara, els avis dependents tenen una realitat molt diferent dels que els rellevaran en el futur. Els que arriben a edats avançades ho fan bastant debilitats però tenen diversos salvavides que els permeten afrontar aquesta últi
ma etapa. Un d’aquests són els fills. «Només el 15% de persones de més de 80 anys no tenen fills, però el 2050 seran el 20%», explica Spijker. Aquesta dada és molt rellevant. Segons les seves investigacions, més del 85% dels cuidadors dels avis a Espanya són familiars, i la meitat viuen amb ells. «A Espanya, històricament, les cures als avis recauen en la parella, i a partir dels 80 anys se n’encarreguen els fills, o els nets, especialment les dones», apunta.
Al llarg dels anys aquesta tendència s’ha anat trencant i els familiars s’ajuden de diverses persones que complementen les cures als avis. «La incorporació de la dona al mercat laboral fa que moltes prefereixin potenciar la seva carrera professional i dediquin el seu temps a la cura dels fills abans que els pares. A més, si cuiden els seus pares deixen de cotitzar per a la Seguretat Social, això els penalitza i és un gran inconvenient», explica.
Les dades amb què treballa mostren clarament aquest canvi. Entre les dones amb ocupació, només el 43% opinen que s’han d’encarregar dels seus pares dependents, mentre que les que estan a l’atur són el 60% les que ho creuen. Això demostra, a més, la situació que es va viure durant la crisi econòmica, quan molts van optar per cuidar-se dels pares i viure amb la seva pensió. En les últimes dècades la tendència continua agreujada, mostrant una reducció de les cures entre els familiars. Spijker preveu que en els pròxims 20 anys molts avis no tindran fills que se’n facin càrrec, i, si en tenen, molts no ho voldran fer.
Faltaran immigrants
A la falta de fills, una figura guanya més pes: els cuidadors informals. Solen ser dones (normalment immigrants) que treballen sense contracte, que no formen part de l’entorn familiar dels avis però que exerceixen de cuidadores, en alguns casos vivint amb ells. No solen cotitzar per a la Seguretat Social, i estan enormement desprotegides, però han salvat les cures de molts avis. «Podríem pensar que les migracions salvaran el sistema de cures, però si extrapolem els efectes migratoris de la crisi del 2008 a la crisi de la pandèmia, afegit a les restriccions que paralitzen l’arribada d’immigrants, veiem clarament que no hi haurà prou persones per a aquesta feina tenint en compte l’alt nombre de persones que caldrà cuidar».
Un altre matalàs fonamental dels avis són els estalvis. I aquí es compta la vivenda. «Malgrat tenir pensions molt baixes, molts dels avis d’avui viuen en lloguers de renda antiga o cases de propietat», explica Esteve. Pronostica que entre els avis de la pròxima dècada hi haurà molta desigualtat. «Hi haurà persones que hauran cotitzat i tindran bones pensions, fins i tot plans de pensions i edificis en propietat que envelliran com vulguin. Però n’hi haurà d’altres que estaran subjectes a les pujades del lloguer, que hagin estat a l’atur durant els últims anys actius i tindran pensions molt baixes, i aquí sí que hi haurà grans dificultats per contractar cuidadors o pagar residències, perquè no tindran diners», prossegueix l’expert. «Al ser una generació molt nombrosa, en termes absoluts, parlem de moltes persones les cures de les quals haurà d’assumir l’Estat del benestar», afegeix Esteve.
I aquí hi ha el rol que han d’exercir els governs. «Hauran d’invertir molts diners», demana Spijker. A Catalunya, el recentment aprovat Pla de Serveis Socials 2020-2024 pretén abordar aquesta realitat. «Hem de repensar el model d’envelliment i visualitzar-lo en un domicili. La gent vol envellir a casa seva, i l’atenció domiciliària ha de ser una gran aposta en el futur, un programa de país», assenyala Aina Plaza, directora general d’autonomia personal de la Generalitat.
El model del Govern català passa per oferir a domicili «totes les cures que necessita la persona». Plaza aposta per diverses mesures: «Tecnologies de suport a casa, adaptació de les vivendes, projectes per acompanyar les famílies però, sobretot, més cobertura de cuidadors. El problema és que avui només 70.000 avis reben cuidadors públics (amb una mitjana d’assistència física d’uns 30 minuts al dia). «Les residències són l’última opció, el que hem de fer és augmentar la cobertura de l’atenció a casa», insisteix Plaza. La Generalitat ha iniciat un pla pilot per estendre aquest nou model que, segons Plaza, hauria d’estar enllestit abans del 2027 en previsió de l’onada demogràfica que s’acosta.
«Hi haurà dificultats per contractar cuidadors i pagar residències perquè no hi haurà diners»
El model de la Generalitat passa per oferir a domicili «totes les cures que necessita la persona»