L’ayusisme, Sánchez i el cadàver de Cs
Inici de campanya amb caire espanyol. És incontestable que surt cap a les urnes com a favorita la popular Isabel Díaz Ayuso, que està creant un estil que transcendeix la seva pròpia candidatura i fa ombra a Casado. Ella i el PSOE, sorprenentment amb el president al capdavant, es disputen les (gairebé) restes mortals de Ciutadans.
Arrenca la campanya electoral a Madrid, malgrat que qui llegeixi aquestes línies pugui tenir la sensació que se li està fent etern abans del començament oficial. L’arxiconeguda (el seu principal èxit) Isabel Díaz Ayuso va decidir al mes de març avançar eleccions per respondre en nom seu, en el del seu cap Pablo Casado i, segons ella, també en el dels madrilenys, a un suposat bombardeig de mocions de censura del PSOE i Ciutadans. Una mica de veritat hi havia en tot això: que els socialistes havien presentat diverses mocions en diferents territoris del país amb intenció de substituir governs del PP. I que ho van fer amb ajuda de Cs... però només a Múrcia, on l’operació va resultar un fracàs polític per als seus impulsors, per cert. I una vergonya per a tots els altres, ja que els populars van salvar la bola de partit comprant voluntats i encoratjant trànsfugues a canvi de sous governamentals. Tot un exemple de l’enorme preu, literal i en reputació, que poden tenir les estratègies polítiques low-cost.
Les mocions de censura
El cas és que Ciutadans, fins aleshores soci governamental d’Ayuso, no va arribar a avalar cap moció de censura socialista a Madrid, com tampoc ho va fer a Lleó, on el PSOE en va presentar sense èxit una altra. Però és igual. Ayuso va sostenir, afirma i afirmarà que aquesta era la veritable intenció d’Inés Arrimadas i del seu líder madrileny, Ignacio Aguado, i que això resulta suficient per justificar el que va fer, això és, trencar la seva coalició i convocar comicis en plena pandèmia fins i tot sabent que d’aquí a dos anys, a l’acabar la legislatura vigent, la llei regional obliga a treure de nou les urnes. Mambo electoral continuat. Amb el seu moviment va sacsejar també el Govern central, del qual va sortir el vicepresident Pablo Iglesias rumb als mítings a plantar cara a la favorita a les enquestes i al «feixisme». El seu objectiu, segons el mateix Iglesias, és despertar l’esquerra hibernada al cinturó roig madrileny i sumar forces amb socialistes i els hereus de Manuela Carmena i Íñigo Errejón.
La conclusió és que entre mitges veritats i excuses variades, i al caliu de la més que qüestionable aposta socialista per les mocions cap enlloc, Ayuso va veure l’ocasió de crear l’ayusisme: ella com a candidata, és clar, però també ella com a nova referent d’un PP en hores baixíssimes sota la batuta de Pablo Casado. Ella com a capitana de la dreta sense complexos,
provocativa en el fons i excessiva en les formes. Ella com a possible reclam també per al votant de Vox. Ella com a contestatària oficial a la regla general (especialment si arriba dictada per Pedro Sánchez); com a musa de joves rebels farts ja d’estar farts de complir normes i restriccions.
El tiberi taronja
Però per damunt de tot, ella és figura de culte entre comerciants, hotelers i petits empresaris (i no només a Madrid) per haver defensat els seus interessos per sobre dels pics més alts de les corbes víriques, obviant el que això significava. El seu salvem l’economia és ja l’emblema d’una nova estirp (molt nodrida, segons avisen els sondejos) que ha posat la pell de gallina a una altra part substancial de la societat, amb els mal tractats i més mal atesos sanitaris al capdavant. Aquesta actitud ha valgut al nounat ayusisme el cognom de neoliberal, que potser no arriba a emparentar directament amb un Tea party a la madrilenya, però sí que li posa amb safata un castís berenar en què la xocolata, però també els xurros, els pagarà íntegrament Ciutadans, que està a les últimes.
Gairebé no hi ha cap enquesta en aquests moments d’inici de campanya que li concedeixi als taronges, per més que li pesi a Arrimadas, una mica més que el dubte de si entraran o no a l’Assemblea. L’efecte Edmundo Bal com a candidat substitut del qüestionat Aguado no funciona. La crisi del seu partit, sobre el qual el PP ha llançat una OPA d’allò més hostil i que perd per les cantonades dirigents i suport públic, és un huracà que amenaça de carregar-se la representació aconseguida a Madrid fa un parell d’anys. I ja veurem si també la cap nacional de Cs.
L’últim sondeig de GESOP per a EL PERIÓDICO apunta que si les eleccions se celebressin avui els taronges no arribarien al 5% de vot necessari per tenir representació al Parlament, malgrat els 26 escons recollits el 2019. Aquests 26 escons, segons aquesta enquesta, passarien directament a alimentar l’ayusisme, que fregaria els 56-57 parlamentaris (partint de 30) i arribaria a la majoria absoluta amb la ultradreta. Ángel Gabilondo, no obstant, perdria una mica de manxa i no aconseguiria sumar amb Més Madrid –que continua pujant esglaons– i Podem, que no remunta però tampoc cau empès per Iglesias. L’esquerra, campanya mitjançant, no aconsegueix l’enorme mobilització que necessita per canviar pronòstics. Té 15 dies per endavant per intentar-ho.
Els galons presidencials
En aquest context s’inicia una campanya amb caires d’interès nacional no tant perquè Ayuso insisteixi que Madrid és el centre de l’univers, ignorant la suma de diferències que conformen aquest país, sinó perquè els líders de la política així ho han volgut. En aquesta línia, la presidenta ignora tots els altres candidats i força missatges dirigits únicament i exclusivament a confrontar amb Pedro Sánchez. Com si es tractés de la lideressa de l’oposició.
Sánchez, sorprenentment, ha optat per agafar el guant d’Ayuso i abocar-se en el fang electoral madrileny, arribant a entrar en el tu a
tu que els populars li proposen... una decisió que s’atribueix al seu entorn d’assessors de Mon-cloa i que sumeix en el desconcert dirigents de Ferraz. No obstant el president, amb la seva presència, sembla voler transmetre al socialisme madrileny el que està en joc i aixecar de la cadira possibles abstencionistes. ¿Ho aconseguirà? Ja ho veurem. Compte enrere cap a les urnes.
Per damunt de tot, la candidata popular és figura de culte entre hotelers i petits empresaris
L’esquerra, segons els últims sondejos, no aconsegueix l’enorne mobilització que necessita per guanyar