Colau sense Twitter i Aragonès amb Almax
L’alcaldessa promovia els ‘escraches’ i va articular una campanya entorn de la difamació del seu contrincant, Xavier Trias. ¿JxCat renunciarà a la possibilitat de fer política als municipis aprofitant el pressupost de la Generalitat? Ni en somnis.
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha acomiadat de Twitter indefinidament perquè aspira a fer bona política i la xarxa social de l’ocellet s’ha convertit en la cova dels eructes. Al testament en el qual explica la seva abdicació temporal, Colau explica que li agrada que li portin la contrària perquè la política és diàleg i debat. Però que a Twitter ja predominen els perfils anònims que només insulten i inciten a l’odi i els comptes falsos automatitzats de l’extrema dreta que impedeixen que la conversa política tingui un caràcter constructiu.
Tot el que diu l’alcaldessa, i molt més, és veritat. A Colau només li ha faltat posar deures i recomanar com a lectura obligatòria el llibre Antisocial. La libertad de expresión en Internet d’Andrew Marantz (Capitán Swing, 2021) que, tot i que està escrit per al públic nord-americà, dibuixa un panoràmica exportable sobre com van les coses per la xarxa de degradades des de fa molt de temps.
La cultura de la cancel·lació
Atès que la presència a les xarxes socials per al que es vulgui –fer política, proselitisme del que s’escriu, fanfarronejar sobre com s’és de llest o ocurrent o penjar fotos fent morrets– és una qüestió voluntària, només es pot dir hola al que arriba i adeu al que se’n va. Però com que es tracta de l’alcaldessa de Barcelona, i com que el seu rampell franciscà ha tingut gran repercussió, convé afegir un parell de coses que li han passat per alt a la dignatària municipal. La primera, que el problema que ella detecta no és un patrimoni exclusiu de l’extrema dreta. La que es coneix com a cultura de la
cancel·lació, promoure la mort civil, professional o política del dissident en un ampli catàleg d’assumptes en els quals no es tolera la més mínima discrepància, és una aportació al debat digital promoguda des de l’esquerra. La segona és més personal i té a veure amb la trajectòria política de l’alcaldessa, que, tot i que ara defensi posicions de tanta racionalitat –i està bé que ho faci–, promovia en els seus dies d’activista els escraches i va articular una primera campanya, la que li va servir per derrotar Xavier
Trias el 2015, entorn de la difamació del seu contrincant.
Això ens recorda que només falten dos anys per a les eleccions municipals. ¿Només? Doncs sí, només. I el seu efecte es comença a fer notar al tauler polític. Per exemple, la partida de pòquer entre ERC i JxCat per aconseguir un acord per formar govern és un assumpte que no es tracta en les reunions entre ells però que és molt present a les cuines dels dos partits. Si fóssim al Regne Unit i poguessin creuar-se apostes polítiques, la sola variable de les eleccions municipals a dos anys vista decantaria els ludòpates a apostar-ho tot que el pacte es tancarà tot i que sigui a últim moment. De fet, és un dels arguments principals a JxCat per no donar crèdit a les paraules del seu secretari general, Jordi Sánchez, sobre investir Pere Aragonès però quedant-se a l’oposició. ¿De debò renunciarem a la possibilitat de fer política als municipis aprofitant el pressupost de la Generalitat i els galons de conseller, secretari, director? Ni en somnis. Un partit té en la implantació territorial el seu examen principal. I les municipals són la prova del cotó fluix. I actuant amb el pressupost de la Generalitat és més fàcil fer llistes, trobar candidats i finalment votants. Això ens porta a una segona qüestió. Encara que ERC i JxCat insisteixin una vegada i una altra que no han parlat del repartiment de poder i pressupost, no hi ha dubte que rere la cortina de fum del Consell per la República i altres menudeses estètiques que distreuen els feligresos més motivats –i serveixen als junters perquè es perdi el temps, que en la seva estratègia és guanyat– hi ha tota una batalla per resoldre sobre aquest assumpte. Hi ha carteres amb pressupostos d’inversió i competències que serveixen per fer política municipal, visitar pobles i fer-se fotos amb els alcaldes i altres que serveixen per tenir problemes.
Negociant sobre la campana, JxCat aspira a guanyar posicions i rescabalar-se del que viuen com un error propi que ara toca rectificar: la convicció que en la negociació després de les eleccions del 2017 es van rendir amb armes i bagatges als d’Oriol Junqueras entregant al seu partit els departaments més desitjables del Govern.
La cançó que sona als altaveus de JxCat és que potser, si no hi ha govern, acaba sent per culpa de la CUP. Traduït al cristià vol dir que ells donaran el sí, però donant temps a Pere Aragonès perquè s’acostumi al gust i textura de les bossetes d’Almax que ajuden a digerir les condicions de la negociació. Però a ERC són conscients que JxCat només pot escollir entre ells o la porta. De manera que tampoc té per què precipitar-se jugant les seves cartes.