‘Confronting a serial killer’
Un ‘true crime’ de Joe Berlinger
El codirector de la trilogia ‘Paraíso perdido’ estrena a Starzplay la minisèrie ‘Confronting a serial killer’, homenatge a les víctimes de Sam Little, l’assassí en sèrie més prolífic dels Estats Units.
Barcelona
Joe Berlinger (Bridgeport, 1961) no sap què pensar quan la premsa insisteix a anomenar-lo pioner del true crime. D’entrada, li sembla una exageració: «És una cosa que existeix des de fa segles», ens explica per videotrucada. «Als Estats Units veníem entrades per veure penjaments públics. I a la sortida, et donaven un pamflet de record. A sang freda, de Capote, era true crime. Això per no parlar de les incomptables revistes sobre crims reals que solien publicar-se fa anys».
Però al director i productor no se li escapa l’enorme influència de la seva trilogia, codirigida amb Bruce Sinofsky, Paraíso perdido
(1996, 2000 i 2011), seguiment del cas de tres adolescents d’Arkansas injustament empresonats (un d’ells, condemnat a pena de mort) pel brutal assassinat de tres nens de 8 anys. Aquelles pel·lícules van ajudar a mantenir viu l’interès pel cas i, finalment, aconseguir la llibertat per a uns nois ja convertits en homes. Una jove muntadora, Po Kutchins, va veure la seva primera entrega i es va sentir més motivada que mai per dirigir i produir les seves pròpies pel·lícules. Per ella ha sigut «un somni» col·laborar amb Berlinger, com a productora i showrunner,a Confronting a serial killer
(a Starzplay, a partir de diumenge), la segona sèrie que Berlinger estrena aquest any, després d’Escena del crimen: Desaparición en el hotel Cecil.
L’assassí més prolífic
Des del 1971 i fins als dosmils, Sam Little va acabar amb la vida de gairebé un centenar de persones. Com si s’aprofités de les tares d’un sistema judicial criminal abonat al prejudici, el racisme i l’odi, perseguia sobretot dones per qui les institucions no es preocuparien en excés: prostitutes, drogoaddictes, malaltes mentals; sobretot, dones negres. Una detectiva d’homicidis de Los Angeles,
Mitzi Roberts, entrevistada a la sèrie, va utilitzar les tecnologies de l’ADN per inculpar Little per tres casos oberts dels vuitanta. Roberts sospitava que n’hi havia d’haver més, moltes més víctimes, com li va explicar a l’escriptora Jillian Lauren quan aquesta la va entrevistar mentre investigava per una novel·la de misteri. Lauren va deixar aquest projecte i, pensant en un altre tipus de llibre, es va decidir a establir una complicitat amb l’assassí, primer per carta i després enfrontant-se a ell cara a cara a la presó. (Kutchins): «No només va començar a parlar amb Sam Little, sinó a buscar escenes del crim i noms de víctima potencials. La seva missió va començar a donar fruits i va resultar emocionant. Vam tenir la sort de ser allà mentre les coses progressaven de la manera més inesperada».
Confronting a serial killer és menys el retrat d’un assassí que el d’una dona enfrontada al dimoni i als seus propis dimonis (com a antiga treballadora sexual, podria haver sigut presa de Little). Sobretot, és un homenatge a les víctimes, segons Berlinger: «Això és el més important amb el true crime. Cal fer pel·lícules i sèries centrades en les víctimes i que siguin sensibles amb elles».
Condició humana
Quan Berlinger i Sinofsky van començar a filmar Paraíso perdido, la seva intenció era fer una pel·lícula sobre xavals que maten altres xavals: «La premsa d’Arkansas no admetia dubte i l’acusació
«S’han de fer
pel·lícules i sèries que siguin sensibles amb les víctimes»
va sortir a la televisió dient que aquell era un cas obert i tancat. Mentre fèiem la pel·lícula, ens vam adonar que eren innocents i vam acabar filmant un judici que va ser com una moderna caça de bruixes». «Però no –afegeix–, no em vaig ficar als documentals per fer justícia social. El meu impuls era, en primer lloc, narratiu, i la idea de poder fer una cosa nova amb el format documental. Prenent inspiració del cinéma vérité dels mestres, com els Maysles Brothers [va treballar com a aprenent amb ells durant quatre anys], Frederick Wiseman o el D. A. Pennebaker, però redefinint la forma, una cosa que molts documentalistes volíem fer a finals dels vuitanta, principis dels noranta.»
El curs dels esdeveniments el va portar a replantejar-se la funció dels seus documentals. «Des de fa molt temps –diu–, tan sols m’interessen les històries en les quals pugui explicar alguna cosa més a part del crim. ¿Hi ha un tema de justícia social del qual es pugui parlar? Això és el primer que tinc en compte». ¿Quin seria, segons l’opinió de Berlinger, el crim més gran del true crime? «El pitjor que pots fer és delectar-te en la misèria aliena», sentencia. «Alguns directors ho fan i m’horroritza. Però tampoc entenc l’animadversió cap al gènere que demostren ara mateix tants crítics i pensadors. Quan senten true crime, van a matar. Això em sembla ridícul, més que res perquè el crim és part de la condició humana. ¿Pots negar una part de la condició humana?».