El mapa de la nova dissidència

La forta desigualtat que ha provocat la introducció d’un capitalisme per a pocs i el rebuig a les elits ha fet sortir al carrer els opositors on també han irromput col·lectius feministes i LGTB. El Govern comunista de Cuba ja no en té prou amb dir que els

En vigílies del VIII Congrés del Partit Comunista, la televisió cubana va informar sobre l’arrest de quatre persones acusades que preparaven una entrada d’armes i fins i tot una «soca de coronavirus» al país. Aquests plans, va precisar, havien sigut dissenyats al sud de Florida per una organització terrorista anomenada La Nova Nació Cubana (LNNC). Més enllà de la veracitat de la informació, el Govern sembla trobar en aquestes suposades incursions de l’exterior una font de legitimitat per exercir la força de l’Estat contra una nova dissidència que no es vincula amb la retòrica conservadora del vell anticastrisme ni amb els referents opositors dels últims anys.

El Govern ja no en té prou amb dir que els seus crítics són trumpistes. Com va recordar recentment l’intel·lectual d’esquerres Julio César Guanche, autor d’El poder y el proyecto, un debate sobre el presente y el futuro de la revolución, «Cuba no és un país de mercenaris».

La protesta, de moment de baixa intensitat, la protagonitzen els fills del període especial, com es van dir els anys d’empobriment que van seguir la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991. La forta desigualtat que ha provocat la introducció d’un capitalisme per a pocs i el rebuig de les elits els han fet sortir al carrer on també han irromput col·lectius feministes i LGTB. Si alguna cosa defineix aquest moment del malestar és la seva connexió amb els moviments globals.

En un país d’11 milions d’habitants i gairebé set milions de telèfons cel·lulars, les xarxes socials han aparegut com a articuladores del descontentament. Els diaris digitals independents també juguen un paper en la disseminació de la crítica. Una de les novetats és que aquesta nova llorigada ha trobat peu als barris populars. A més, té un fort component racial. El 4 d’abril, el raper afrocubà Maykel Osorbo, un dels partícips de la cançó Patria o vida que han vist només a

Youtube més de quatre milions de persones, es va exhibir davant les càmeres amb les manilles que li havia col·locat la policia. La comunitat de San Isidro, a La Habana Vieja, va impedir no obstant que fos detingut. Mai abans havia passat una cosa així.

El moviment 27-N

Des de finals del 2020 s’ha concentrat en aquesta barriada pobra un grup que va començar discutint els límits de la llibertat cultural i que ara busca ocupar un buit polític. «Desitgem una nació on no existeixi l’odi polític, la violència policial, la repressió, la censura», assenyala un manifest llançat al mig del VII Congrés, i subscrit per nombrosos activistes de carrer i digitals. El 27-N, com s’han presentat, reclama un «país inclusiu, democràtic, sobirà, pròsper, equitatiu i transnacional».

El 2005, Fidel Castro va parlar sobre la possible reversió de les conseqüències del socialisme. «Aquesta revolució no la poden destruir ells, però sí els nostres defectes i les nostres desigualtats», va dir. Aquelles paraules recobren la seva actualitat en un país on la pandèmia va agreujar les condicions d’existència.

Iván de la Nuez, un dels intel·lectuals més lúcids de la generació de la Revolució i que va haver de marxar a l’exili, a Barcelona, assegura que a la Cuba actual hi ha un descontentament generalitzat «tot i que bona part del Govern ho negui». L’autor de Cubantropia adverteix que aquest malestar no ha derivat encara en una «situació democràtica» tot i que bona part de l’oposició així ho cregui. Els primers, «viuen en una realitat paral·lela i analògica». Els segons, mentrestant, estan per ara capturats per la lògica de l’era digital i les xarxes socials. «S’han ubicat en una realitat augmentada». Pensen que la caiguda d’aquest Govern no només és possible, sinó també imminent. I aquest horitzó per ara no és visible.

nAmb Fidel se’n va anar el general, però no va desaparèixer l’uniforme verd oliva, amb Raúl se’n van els Castro, però no sabem si desapareix el règim. El germà diu adeu gairebé a punt de complir els 90 i just quan se’n commemoren 60 des del triomf a Playa Girón quan un grup d’exiliats avalat pels EUA va intentar arrabassar el poder als revolucionaris. Ha plogut a l’illa i al món. Des d’aleshores tot ha canviat tant que, excepte Cuba –potser també Corea del Nord– cap altre escenari del món partit per la Guerra Freda presumeix amb orgull de ser comunista.

Ningú més que els Castro ha governat el país des del triomf de la revolució i si alguna cosa no es pot negar és que han fet d’aquesta petita illa del Carib un país rellevant, en el bo i en el dolent. A la regió no hi ha dubte que Cuba té un model d’atenció sanitària, d’educació i formació molt superior no només al de la República Dominicana o Haití, els seus veïns a quatre passes, sinó també al de la majoria de països de la zona, com Guatemala, Nicaragua, Hondures o el Salvador, que hagin estat aquests dirigits per comunistes o ultraliberals. A l’agenda global, Cuba ha sigut la mosca a la crinera de la primera potència mundial, el senyal que advertia que el Carib no era la seva piscina, ni Amèrica Central el seu pati del darrere, agitant governs afins amb una legió d’assessors polítics i militars per intentar mantenir la utopia de les democràcies populars en aquesta zona del món de desigualtats profundes.

El preu ha sigut enorme. No només per la falta de llibertat; en termes socials ha dividit el país expulsant bona part dels seus ciutadans, l’economia està enfonsada, la societat desesperada i el país mes aïllat que mai. Res d’això pot resoldre-ho aquest règim. Miguel Díaz Canel i els joves que hereten el llegat dels Castro han de fer alguna cosa més que reformes, si no volen deixar el país contemplant l’horitzó des del Malecón de l’Havana pensant que els seus mals venen de fora.

n