La sobirania del Quebec
Salvant les distàncies amb la realitat jurídica espanyola, una sentència recent del Tribunal d’Apel·lacions del Quebec és digna de reflexió en el context del conflicte català
El tribunal reconeix que en el si del Canadà «el Quebec no és una província com les altres» i que es tracta «d’un fet sociològic i polític incontestable»
És del Tribunal d’Apel·lacions del Quebec, i no és una sentència qualsevol. La va dictar el més alt tribunal de la província del Quebec el 9 d’abril passat, sobre la constitucionalitat de la llei sobre l’exercici dels drets fonamentals i de prerrogatives del poble quebequès, també coneguda com a Llei 99. Aquesta llei, de l’any 2000, va ser la resposta a la llei federal coneguda com a Llei de la claredat, que donava al Parlament federal la facultat de decidir si, després d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació, la majoria favorable a la secessió era prou «clara». Els legisladors quebequesos van rebutjar de ple la norma federal i, als primers articles de la llei, manifestaven el dret del poble del Quebec a disposar de si mateix i a elegir el règim polític de la seva preferència (articles 1 a 3). També afirmaven que quan el poble quebequès és consultat en un referèndum, «l’opció guanyadora és la que obté la majoria dels declarats vàlids; és a dir, el 50% d’aquests vots més un» (art. 4). La sentència ofereix en els antecedents una excel·lent síntesi del context polític d’aquesta norma.
Els articles controvertits, que en el nostre context es considerarien probablement una declaració de sobirania, van ser portats davant la justícia per Keith Henderson, un ciutadà pertanyent a una organització quebequesa contrària a la independència. Esperava obtenir una declaració d’inconstitucionalitat i va començar un itinerari judicial que ha costat més de 20 anys. Després d’algunes peripècies formals, que van allargar la causa, el recurrent va aconseguir arribar al Tribunal d’Apel·lacions (TAQ). El seu argument principal, que es troba en el paràgraf 73 de la sentència, és que els articles impugnats queden fora de les competències de la província, ja que atorguen a les seves institucions un poder il·limitat per saltarse els procediments per reformar la Constitució canadenca, atorgant una base jurídica per a la secessió unilateral. El TAQ rebutja aquest argument, amb profuses referències al conegut dictamen de l’any 1998 sobre la secessió del Quebec, del Tribunal Suprem del Canadà. En resum, ve a dir que no es pot anticipar la inconstitucionalitat d’un procés de secessió abans que s’hagi iniciat, ja que no se sap quin podria ser el marc constitucional vigent en aquell moment; ho diu en els paràgrafs 90 i 91 de la sentència, amb cita expressa del paràgraf 105 del dictamen esmentat.
El dret a l’autodeterminació
Henderson (paràgraf 76 de la sentència) mantenia que les referències que fa la llei al «poble quebequès» tenen en compte en realitat només la majoria cultural francòfona com a subjecte del dret a l’autodeterminació, ignorant les minories. El TAQ rebutja aquesta tesi (paràgrafs 92 i 93) emparant-se amb el paràgraf 138 del dictamen citat. Allà el Tribunal Suprem canadenc deixa clar que, tot i que es consideri que la població del Quebec forma un «poble», no pot invocar el dret a l’autodeterminació tal com l’entén el dret internacional públic. De manera que al TAQ el plantejament de Henderson li resulta irrellevant: sigui quina sigui la noció de «poble quebequès» que es pugui deduir de la llei, no es pot invocar-la per acollir-se al dret a l’autodeterminació. Això no li impedeix reconèixer (paràgraf 104) que al si del Canadà «el Quebec no és una província com les altres». Es tracta «d’un fet sociològic i polític incontestable». Afegeix que aquestes constatacions no es fan per negar les singularitats d’altres províncies, sinó per «evitar que les particularitats importants i incontestables del Quebec siguin evacuades o eclipsades del debat jurídic». Després d’això afegeix que, en el cas concret, els efectes jurídics vinculats a aquestes particularitats no són objecte de l’apel·lació. Però ho deixa dit.
Aquesta sentència respon a un context diferent al nostre, en el qual la Constitució situa el «poble espanyol» com a titular de la sobirania nacional (article 1.2) i estableix a l’article 2 «la indissoluble unitat de la Nació espanyola». A més, atorga a l’Estat la competència exclusiva per autoritzar els referèndums (art. 149.1.32a). Però, amb aquestes excepcions ineludibles, la sentència quebequesa és digna de reflexió.
n