Històries de protocol
Les formalitats institucionals han donat lloc a molts maldecaps al llarg de la història
Viure en comunitat exigeix normes que evitin conflictes i d’això s’ocupa també el protocol. Aquests dies, una decisió de protocol va fer que Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, no tingués el seient que li corresponia al mateix nivell que Charles Michel, president del Consell, quan els va rebre el president turc Erdogan. Alguna cosa va fallar i Michel hauria d’haver rebutjat el seient si no li’n donaven un d’igual a ella. No crec que ho fes per masclisme, sinó que atesa la vella pugna per la preeminència entre el Consell i la Comissió, Michel va haver de pensar que allò col·locava al seu lloc Ursula von der Leyen i no va valorar l’impacte mediàtic tan negatiu que la seva acció tindria i per això n’és també culpable.
El meu amic Carlos Miranda m’ha explicat que quan el Cardenal-Infant senyor Ferran, germà de Felip IV, va viatjar a Milà, llavors possessió espanyola, va passar pel ducat de Savoia on el duc, com a mostra de respecte, el va rebre en una habitació on només hi havia una butaca per a l’il·lustre visitant. El senyor Ferran es va negar a acceptar-ho fins que no en portessin una altra d’igual per al seu amfitrió. I això és el que hagués hagut de fer Charles Michel, que va
El respecte als altres i a les institucions que ens representen es diu civilització
mancar de la distinció i del saber fer del Cardenal-Infant.
Aquestes qüestions de protocol han donat lloc a molts maldecaps al llarg de la història i al segle XVIII hi va haver un greu incident a Londres quan els ambaixadors d’Espanya i de França es van negar a cedir-se mútuament el pas davant una porta estreta, per entendre que cap nació podia cedir davant l’altra. Una cosa semblant va passar durant la Conferència de Pau del Pròxim Orient de Madrid, el 1991. Israel s’oposava que hi participés Palestina amb una delegació independent i va caldre fer una delegació conjunta jordanopalestina en què les dues parts tenien el mateix rang, cosa que va crear situacions gracioses quan l’estretor de la porta del reixat del Palau d’Orient impedia passar alhora els cotxes que portaven els caps de les dues delegacions, o quan el senyor Joan Carles no podia donar-los la mà alhora a tots dos... No és broma. Va caldre molt tacte perquè alguns no aprofitessin aquests incidents com a excusa per fer naufragar la conferència abans que comencés.
Molts anys abans, el comte d’Olivares, que va ser predecessor meu com a ambaixador davant la Santa Seu, va tenir l’ocurrència de trucar al servei de la seva residència agitant una campaneta. L’ambaixador de França es va queixar davant el Papa al·legant que era exclusiu privilegi papal cridar així els criats. Juro que no m’ho invento, són coses del segle XVII. El Summe Pontífex va cridar llavors l’atenció d’Olivares i aquest va obeir mentre ordenava instal·lar una colobrina al terrat del Palazzo di Spagna, i quan volia una tassa de xocolata feia disparar una canonada que terroritzava els veïns. Els espanyols de llavors eren tan arrogants com els americans ara. No cal dir que després de diversos sobresalts el Papa li va donar permís per utilitzar la campaneta i que encara avui, en record de l’esdeveniment, n’hi ha una a la residència romana de l’ambaixador d’Espanya que se suposa que només ell pot tocar.
Carmen Posadas explicava recentment que Dame Eleanor Laing, vicepresident de la Cambra dels Comuns, va cridar l’atenció al representant de Stoke-on-Trent North quan aquest es va presentar amb un jersei vermell en una reunió virtual amb membres de la Cambra. L’honorable senyor Gullis no va replicar i es va posar immediatament una jaqueta abans de tornar a aparèixer a la pantalla per fer ús de la paraula. The Times comentava el fet reconeixent que no hi ha un codi de vestimenta a Westminster, però que «se sobreentén» que els homes han d’utilitzar jaqueta, i la senyora Laing matisava que «no és qüestió d’etiqueta sinó de respecte a les institucions i als qui les representen». Quina enveja. Al nostre Congrés algunes senyories li dirien «feixista», perquè els falta l’educació necessària per comprendre que el respecte als altres i a les institucions que ens representen a tots és una cosa molt important. Es diu civilització.
Pn