Escriure en espanyol, però en quin espanyol
Arran de la publicació de ‘Lo uno y lo diverso’, de l’Instituto Cervantes, sobre les diferències del castellà entre països, sis autors nascuts entre Río Grande i la Patagònia reflexionen sobre la seva relació amb les variants alienes i com filtren la seva
Fent una ullada a l’atzar a l’edició del 2007 del Breve diccionario de colombianismos editat per l’Acadèmia Colombiana de la Llengua es pot aprendre que en aquest racó d’Amèrica del Sud estar «arrozudo» és tenir la pell estarrufada pel fred, ser un «chupamedias» és ser un afalagador, un «patirrajado» és algú de baixa condició social i a un pèl-roig se li pot dir «pelicandelo». Una «pochola» és una cervesa i es paga amb «biyuyo», que són diners. Tenint en compte que existeixen els colombianismes de la mateixa manera que existeixen els argentinismes, els xilenismes, els peruanismes, els bolivianismes, els espanyolismes i tantes variants de l’espanyol com països el parlen, s’entendrà que estem davant un fenomen lingüístic gairebé de l’ordre de l’extravagància. L’Instituto Cervantes ho acaba d’assenyalar a Lo uno y lo diverso (Espasa), un llibre que celebra la riquesa de l’espanyol a través de les experiències jocoses d’autors a banda i banda de l’Atlàntic.
Més enllà de l’anècdota, no obstant, entre els escriptors, l’idioma és lloc de trobada de diverses inquietuds, ja que, al cap i a la fi, el tenen com a matèria primera. Molts han fixat la seva residència a Espanya i viuen immersos en una realitat lingüística diferent de la del seu país d’origen. Molts han viatjat pel continent presentant els seus llibres i han viscut amb sensibilitat d’escriptors la varietat. Molts s’han preguntat si aquesta diversitat hauria de filtrar o no la seva obra. EL PERIÓDICO ha parlat amb sis autors llatinoamericans sobre les oportunitats que ofereix aquesta riquesa, els desafiaments que planteja i la seva relació amb l’espanyol d’Espanya, que manté la seva condició de canònic en qüestions com les traduccions.
Són 21 països que tenen l’espanyol o castellà com a llengua oficial. Literàriament fa pensar.
Les cançons de la ràdio
«Crec que la meva primera idea de l’espanyol d’Espanya estava relacionada amb les cançons de la ràdio. Era divertit jugar a pronunciar la zeta en les cançons de Raphael, Julio Iglesias i Paloma San Basilio», recorda Alejandro Zambra, el xilè autor d’obres com Bonsái, Formas de volver a casa i la més recent Poeta chileno. És possible que sigui una de les primeres aproximacions a la raresa: aquesta zeta que per als espanyols, carai, té estatura fonètica. Però alguns no van haver d’escoltar la ràdio per entendre que passava alguna cosa estranya. «El meu pare era madrileny, així que sempre he escoltat l’espanyol d’Espanya», explica l’argentí Martín Caparrós (El hambre, Los Living, Sinfín). Era el seu pare, un ésser quotidià, algú que anava en pijama per casa, però parlava l’espanyol peninsular i això era estrany. «Des de sempre he tingut consciència que hi havia almenys dues formes diferents de parlar la llengua que parlava», diu.
La poeta i novel·lista colombiana Piedad Bonnett (Lo que no tiene nombre, Donde nadie me espere) recorda que el seu primer contacte amb l’espanyol peninsular va tenir lloc als «set o vuit anys» i es va materialitzar «a través dels poemes de poetes espanyols que llegia a mitges en El tesoro de la juventud», una enciclopèdia per a nens. «Tots aquests poemes, tant els de Zorrilla, Campoamor, Bécquer, etc., com els d’autors del nostre continent, o els traduïts, eren tan plens de paraules estranyes i de retòrica i retorciments que em devia semblar que tot allò era propi de la literatura. Després, els meus germans i jo vam estudiar amb monges i capellans espanyols i ens va familiaritzar amb la seva parla papissota i el vocabulari».
Allò que en la infantesa i la joventut es presenta com un indici, adquireix tota la seva entitat en l’edat adulta per la via de les lectures, el contacte amb l’altre i, sobretot, els viatges. L’escriptora mexicana Ale Oseguera, autora de Realidad en mono i Tormenta de tierra, diu que «va posar en joc» el seu espanyol quan es va instal·lar a Barcelona, ja que diu que aquí passen tres coses: «Un, tens un castellà catalanitzat amb influència de la llengua autòctona. És com si diguéssim que a Mèxic l’espanyol està nahuatilitzat. Dos, tens la possibilitat de coincidir amb persones de tots els països de parla hispana, i tres, el teu espanyol, com a estrangera, es posa a prova i l’espanyol local es converteix en el terreny comú de la comunicació».
Problemes de comunicació
Oseguera va venir a fer un màster i un dia a classe no va poder acabar d’explicar una anècdota perquè els seus mexicanismes van donar lloc a una altra discussió i tots es van oblidar del que havia d’explicar. «Em vaig sentir frustrada», diu. «Aquell dia vaig decidir ser conscient del meu vocabulari i no deixar que s’interposés entre l’interlocutor i jo. No és que decidís castellanitzar-lo purament, perquè en un context com el de Barcelona això és impossible, però sí treballar-lo perquè els