No necessitem una reforma laboral (només)
El que fan falta són reformes del mercat de treball que reparin diverses patologies cròniques
S’ha plantejat novament, per part del Govern de l’Estat, l’inici de les converses de concertació i diàleg social per abordar una reforma laboral, o, en termes ja més eufemístics, l’ajust dels aspectes més lesius de la reforma laboral del 2012.
Tot apunta que es posaran sobre la taula els elements essencials amb els quals es visualitza la confrontació d’interessos en el marc de les relacions laborals: indemnització, causalitat de l’acomiadament individual i col·lectiu, inaplicació del conveni col·lectiu... Tot indica que tornarem a la cançó de l’enfadós.
És sabut, diagnosticat, i avaluat per part de diferents agents i organismes nacionals i internacionals, que el mercat de treball espanyol pateix diverses patologies cròniques, algunes de les quals es poden haver accentuat al llarg dels darrers deu anys. Es «poden» haver accentuat, perquè caldrà veure l’escenari post-Covid que ens trobarem, atès el degoteig en la pèrdua de teixit productiu i de llocs de treball.
Patologies que van des de problemes en la definició de les modalitats de contractació temporal, en especial les de formació i pràctiques, amb un desús vergonyant, a la de la causalitat de les situacions de crisi empresarial i el seu tractament, però també, i no menys importants, les vinculades a les polítiques d’ocupació, tant les actives com les passives, on es detecten problemes prou rellevants per no passar-los per alt. De fet, la UE ho predica fa molts anys. Informes interns i internacionals ho descriuen, i prescriuen la necessitat urgent d’abordar reformes en plural.
I és per això que el punt de partida amb el qual es planteja abordar la «reforma de la reforma» no és l’idoni per assolir un resultat positiu. No es pot afrontar una reforma laboral de la regulació d’una part sense fer-la confluir amb la resta de reformes imprescindibles que no poden esperar. No és òptim afrontar com es tractaran les situacions de crisi empresarial, les indemnitzacions o l’estabilitat en l’ocupació si paral·lelament no afrontem com seran les polítiques actives, l’empoderament de les persones al mercat de treball, la formació i qualificació professional adaptada al teixit productiu, les prestacions i subsidis d’atur per a les persones mentre no tornen a l’activitat. O sense resoldre la variable de la flexibilitat territorial de l’estructura de negociació col•lectiva per apropar les necessitats de les relacions laborals a la realitat socioeconòmica dels territoris on es negocien.
Afrontar una reforma laboral de manera parcial, la polaritza i l’afebleix. Unes reformes del mercat de caràcter integral ens podrien situar en la posició d’arrencar amb empenta la recuperació econòmica que s’impulsi amb la reactivació total de l’activitat. Si compartim que el treball de qualitat és la millor política social, hauríem de pensar en positiu, i en comptes de pensar en com ancorem les persones a un lloc de treball, aprofundir en com les empoderem en un mercat de treball cada cop més complex, omplint amb garanties el seu dret subjectiu a l’ocupabilitat.
La flexiseguretat tornarà a ser present en els debats a escala global i ho haurà de ser també aquí. Els canvis seran molt ràpids arreu, fruit del context i dels canvis en l’economia i el món del treball. Les societats demanden seguretat per a les persones treballadores i les economies necessiten flexibilitat d’adaptació de les empreses. Caldrà ponderar els equilibris entre una cosa i l’altra, perquè el progrés ha de ser tant flexible com segur.
No es pot menystenir, en aquesta variable, que les reformes han de partir de l’aplicació del principi d’equitat amb l’activitat empresarial, amb unes normes sensibles a la dimensió de l’empresa, ja que la seva consistència en l’aplicació varia segons la seva dimensió. Alhora, si les apliquem amb intel•ligència, afavorim el seu creixement per enfortir-les més.
Aquesta és una d’aquelles reformes estructurals que urgeix que siguin adoptades en la regulació laboral, perquè és evident que les pimes, en els marcs de concertació estatals, que és on es defensaran les postures d’uns i altres, no tenen la paraula lliure, per ara.
n