Vida i obra d’Ada Colau a Twitter

L’alcaldessa de Barcelona va iniciar la seva etapa a la xarxa social el gener del 2010 com a activista per la vivenda que necessitava altaveus i la deixa com a política amb marca pròpia. Però, compte, se’n va però no tanca el perfil. Mai se sap...

Ada Colau va anunciar fa uns dies que abandona Twitter perquè aquesta xarxa social no li permet veure el bosc entre tants arbres. L’alcaldessa de Barcelona deia a la seva carta de comiat que ha arribat a la conclusió que és millor persona fora de la plataforma, que ja va abandonar, tot i que llavors va dir que era provisional, el 3 de març, el dia del seu aniversari. Però aquest rebuig de l’eina de l’ocellet no sempre va ser tal. En el passat, els comuns van ser pioners en l’ús intensiu de Twitter, i la mateixa Colau ha sabut treure partit d’un compte que aumula 918.000 seguidors. Diu que a la política «li sobra soroll i testosterona», i que està cansada de la «tirania de la presència permanent». El seu Twitter queda en repòs (no el tanca, no sigui que resulti necessari en el futur), i aquesta és la crònica dels seus 11 anys i més de 22.000 missatges.

Tot comença el gener del 2010, quan Colau era la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), organització impulsada per la mateixa Colau i per la seva parella, Adrià Alemany, un any abans, el febrer del 2009. Llavors, tots els seus missatges giraven, com és obvi, entorn del dret a una vivenda digna, denunciant desnonaments i, de tant en tant, donant suport a iniciatives socials com la lluita estudiantil o el moviment del 15 M. 11 de maig del 2012, per exemple: el Govern del PP presenta un avantprojecte per reformar el lloguer a Espanya. El que per a l’Executiu conservador suposava «flexibilitzar» el mercat, per a la llavors activista era una altra cosa.

Aquells inicis a la xarxa social eren més de retuitejar que d’aportar. Entre els seus principals enemics, les entitats bancàries, a les quals acusava tant de fer fora famílies vulnerables dels seus pisos com de mantenir un parc de vivendes buides, al seu parer, inacceptable. L’ús de hashtags ja era el pa de cada dia, en el seu cas, amb especial atenció a La Caixa.

Colau va anar guanyant presència als mitjans. Sabia espavilar-se bé a l’hora de parlar en públic i aquella virtut no va passar desapercebuda per als programes àvids de bones boques. No eren temps de dir que no, així que li va tocar trepitjar platós que no eren sant de la seva devoció. Tot, per visiblizar la seva lluita.

Un mes abans, l’avui regidora de Barcelona en Comú havia parlat davant la Comissió d’Eco-nomia del Congrés dels Diputats, on va defensar la iniciativa legislativa popular (ILP) que buscava impulsar una nova llei de vivenda. Allò li va fer fer el salt a nivell nacional. A un any d’anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de la capital catalana, mantenia el to de la Colau més activista.

Allò va ser un abans i un després. I no només pel fet de convertir-se en la cara visible a nivell estatal de la defensa de la vivenda i la lluita contra els grans bancs; també perquè personatges de renom, com Buenafuente, l’aplaudien i li aportaven més projecció.

El periple de Colau per les cadenes estatals, no obstant, no sempre va ser tan fluid com li hagués agradat. L’alcaldessa tenia la sensació, a mitjans del 2013, que certs mitjans rebien pressions per no donar-li peixet als seus programes. Però no només això, també intuïa males arts en institucions universitàries com ESADE.

Poc abans d’anunciar que formaria part d’una plataforma ciutadana per arribar a l’alcaldia de Barcelona, el maig del 2014 Colau donava curs a una altra de les seves grans batalles: el feminisme. Arran d’un anunci de Desigual per commemorar el dia de la mare, l’encara portaveu de la PAH (deixaria de ser-ho uns dies després) va carregar amb força contra l’empresa catalana.

El 7 de maig del 2014, Colau va deixar de liderar la PAH per centrar-se en Guanyem. La notícia es donava a conèixer a la pàgina web de l’organització. I deia, entre moltes altres coses, això: «El seu carisma, senzillesa, valentia, coherència i humilitat l’han portat, des del moment en què la seva cara es va convertir en la cara de la PAH, a ser un referent per a totes i cadascuna de nosaltres». L’alcaldessa va redactar una extensa carta en la qual compartia les seves raons.

Curiosament, alguns dels arguments recorden els oferts diumenge en el seu adeu a Twitter, quan va dir estar tipa dels «perfils falsos i anònims que intoxiquen i inciten a l’odi». En aquella missiva, i en altres circumstàncies, es queixava de situacions similars: «A nivell personal, reconec que, tot i que li he tret importància perquè no s’havia de mostrar debilitat davant els nostres enemics, hi va haver moments durs quan, per exemple, el Govern em va identificar com la lideressa filoterrorista i tot seguit vaig començar a rebre amenaces».

Guanyem es va presentar en societat el 26 de juny del 2014. Colau cridava «als farts de la política» a recuperar Barcelona. I avisava ICV que «un partit existent» no podia ser el pilar de la nova esquerra. Aquell pas va generar de nou l’aplaudiment de personatges coneguts, en aquest cas, el periodista Jordi Évole.

La seva activitat va començar a centrar-se en el debat sobre Barcelona, els seus barris, els seus mercats municipals, transport públic, el turisme, el funcionariat, l’urbanisme... Però sense oblidar la vivenda, la raó que l’havia portat a fer el salt a la política. Colau feia referència en aquest tuit a una dona de 85 anys que va ser desnonada per la policia a Vallecas.

Aquells eren temps de construcció d’un nou projecte que, com a nova iniciativa política que no disposava de subvencions i tampoc volien dependre dels bancs que durant tants anys havien assenyalat com a responsables de bona part dels pitjors mals de la societat.

A la candidata li va tocar canviar el carrer per les institucions, i allò