5 escàndols clau de l’era #MeToo
Bill, de Quentin Tarantino. «En molts casos de rape & revenge, la venjança s’ha recreat en tortures interminables i sagnants heretades del cine testosterònic, molt de nínxol d’homes, i aquí no només desapareix, sinó que és substituïda per un tipus d’humiliació psicològica més subtil. La Cassie no vol matar els violadors, sinó posar-los un mirall davant perquè es vegin a si mateixos, i que s’adonin que algunes dones sabem el que està passant, qui són ells, on són i quines tècniques utilitzen per abusar de nosaltres», relata a aquest diari Lorena Iglesias, còmica, actriu i guionista.
Una jove prometedora també constata que els violadors no tenen per què ser uns monstres ni uns psicòpates tipus Weinstein, sinó també el veí maco del davant. I que l’home presumptament compromès pot ser un fals aliat. A la productora Marisa Fernández Armenteros (és una de les responsables d’El agente topo nominada als Oscars en la categoria de millor documental) li sembla molt interessant la forma en què es descriu el personatge de Ryan (interpretat per Bo Burnham). «És el típic mosqueta morta; la seva vida i les seves intencions aparentment són perfectes, i es presenta com el galant salvador d’una comèdia romàntica. No obstant, és magnífica la forma en què es construeix la seva covardia, la seva por, la seva capacitat de mirar a un altra banda. En aquest tipus d’històries el repte també està en com s’ensenya i què s’ensenya dels personatges masculins. I aquí s’encarrega de dinamitar la màscara del bon noi, que ha estat mirant i rient les gràcies de les actituds de poder i de masclisme».
Que es parli de totes aquestes qüestions en una pel·lícula suposadament mainstream, en la qual sonen cançons de Paris Hilton i Britney Spears, és un autèntic triomf. La cineasta Isabel Coixet pensa que, més enllà de totes les consideracions, «Una jove prometedora és una pel·lícula brillant, amb una Carey Mulligan on fire. I que estigui als Oscars és bo en tots els sentits. És una conseqüència de l’entrada de tota mena de gent entre els votants de l’Acadèmia, entre els quals em compto. Abans, pel·lícules com Moonlight o Paràsits mai haurien guanyat. Ara existeix una nova i necessària mirada sobre el consentiment. I mentre molts homes encara veuran la seva protagonista com una meuca venjativa, moltes dones vibraran d’entusiasme amb el seu personatge i cridaran: ¡Ja era hora!».